Castanyada o Halloween?

Castanyada i Halloween són dues maneres de, teòricament, celebrar el dia (la nit) de Tots Sants. He dit “teòricament” amb intenció, perquè el que està més en dubte és que es tracti, en tots dos casos, d’una celebració, és a dir, de la celebració de la memòria dels Sants més oblidats o la memòria dels nostres morts (els que en altres temps volíem que descansessin al

costat dels sants difunts). És clar que es tracta de dues tradicions (amb sentits i significats ben definits), una arrelada als països anglosaxons (sobretot als Estats Units) i, també, a sud-americà; i l’altra més pròpia de Catalunya. Com tota tradició, està envoltada d’uns actes rituals i d’unes determinades accions, que poden tenir variants geogràfiques. Fer panellets, coure castanyes, fer “farolets” amb carabasses, disfressar-se o passar la canalla per les casses dels veïns demanant alguna menja són algunes d’aquestes accions que caracteritzen la tradició.

Això no obstant, en les societats modernes i contemporànies, les tradicions de tota mena (com a institucions que són) han patit una enorme erosió que sovint s’ha vista acompanyada del descrèdit i l’oblit. Institucions, autoritat i religió han patit aquest aprimament en el món de l’Atlàntic Nord. És clar que seguim celebrant, per exemple, la Castanyada o, encara més, el Nadal, però tant el sentit com les formes en què ho fem han canviat profundament en els, sobretot, darreres 50 anys, aquells en els quals les societats de consum(isme) s’han consolidat. De fet, no tinc record que a la meva infància dels anys 60 hi hagués una gran presència de panellets a les botigues, ni recordo haver celebrar mai al col·legi (públic i franquista, és clar) la Castanyada. Tot això va prendre gruix, gruix festiu i comercial, alguns anys més tard.

Pluralismo y mito_7/7

5. Los mitos en la sociedad plural

El diagnóstico que estamos haciendo de la sociedad occidental contemporánea no parece que nos vaya a permitir ser demasiado optimistas en cuanto a las posibilidades de abastecer -por seguir con la metáfora con la que hemos comenzado- reservas de sentido entre las diferentes comunidades de vida que se ven obligadas a compartir espacios geográficos y sociales.

No obstante, en lugar de buscar las soluciones “fuera”, propongo una opción que reconozco arriesgada: dirigir la mirada hacia el epicentro de la vida moderna, hacia lo que seguramente más la caracteriza, el consumo. El consumo está tomando el lugar vertebrador a la producción industrial en las sociedades contemporáneas y acompaña de forma inseparable al proceso de globalización. La propuesta que hago es fijarnos en si la globalización de la economía y la extensión de los estilos de vida ligados al consumo y a la economía capitalista no están -o han estado- haciendo surgir y esparciendo los (nuevos) mitos del mundo actual. Sin valorar la bondad de esta situación, no hay duda de que el cine, la televisión y, principalmente, todo el mundo de la publicidad que envuelve, están haciendo mucho por la globalización cultural, que es mucho más difícil que la económica . A través del consumo y la publicidad se pueden proporcionar nuevos mitos y nuevas formas de integración cultural.

La tecnología, ¿nos determina o nos libera?

La utilización de herramientas para relacionarse con el entorno no es un comportamiento exclusivo de la especie humana, pero solo los seres humanos hemos hecho de la mediación tecnológica el eje central de nuestra vida, de nuestras relaciones con el mundo y con los otros semejantes.

Seguramente hubo un día en que un primate se ayudó de algún tronco para cruzar el rio que se interponía en su camino o en su huida de algún peligro. Se trata de un momento parecido a aquel que dramáticamente simboliza la película “2001 Odisea en el espacio” cuando uno de nuestros antepasados (de ese remoto y oscuro pasado de donde supuestamente procedemos) utiliza una herramienta-hueso para destrozar un cráneo. Entre el “primer” tronco y un trasatlántico, entre esa primera arma (mortal, eso sí) y un avión-dron equipado con sofisticados mísiles nucleares, han pasado algunos miles de años durante los que nos hemos dedicado a conservar y transmitir los conocimientos que nos permiten perfeccionar nuestras “tecnologías” para hacer todo eso que hacemos en el mundo. En relación a esta habilidad humana son pálidas las semejanzas con el resto de especies animales. “Hacernos un mundo” –un mundo humano- es una de esas actividades en las que estamos enzarzados hace tantísimo tiempo.

Pluralismo y mito_6/7

4. La dificultat del dialogo y del pacto social (continuación)

(…)

Ya he dicho (y sigo parafraseando a Bauman) que esta situación es incómoda, tanto para el ciudadano normal como para el que quiere o debe gobernar (que no quiere decir, recordémoslo, tener el poder de tomar decisiones) y ha de dirigir el supuesto “super-Jumbo” hacia una buena vida que pueda satisfacer a todos, o al menos al mayor número posible. Seguro que no es nada fácil establecer el orden de prioridades “mayoritarias”. Parece ser que frente a las presiones antes aludidas, los gobernantes optan por la estrategia, ante la falta de alternativas, de ponerse en manos del mercado (sin capacidad, como había sido su objetivo de origen, por regularlo) o, en el mejor de los casos, intentan encontrar soluciones “nacionales”.

Los individuos, por su parte, no dejan de sufrir las presiones y escuchar los mensajes “tranquilizadores” que, en nombre de la libertad, les piden que “se busquen la vida”.

Sobre la solitud // Sobre la soledad

[En català]

Recopilo algunes de les reflexions que vaig fer el passat 2 d’octubre a Metròpoli de Ràdio4 (rne) comentant un informe sobre la soledat a l’Estat espanyol.

 

“L’home solitari és una bèstia o un déu.” (Aristòtil)

Crec que el primer que cal fer per parlar de soledat és aclarir les diferents dimensions del tema. Hi ha moltes maneres d’estar sol, de sentir-se sol o d’estar en soledat. Hi hauria una soledat física, en el sentit d’estar apartat (aïllat, allunyat, separat) dels altres éssers humans i no tenir (o no voler tenir) un contacte físic. Viure sol, passejar sol la muntanya, dormir sol, fugir dels espais públics i de les aglomeracions, estar aïllat en una habitació (o cel·la), etc., serien formes d’aquesta soledat. Evidentment, pot resultar una soledat volguda o imposada, beneficiosa o no.

Diferent d’aquesta, soledat física, palpable i sovint ben visible, hi ha el sentiment de soledat. Sovint, la formulació de “em sento sol” o el sentiment d’estar sol comporta cert malestar o patiment. Ens referim a una soledat no volguda, a una manca de sentir-se a prop o a la vora d’algú, a un no tenir la simpatia o la compassió d’algú. També la incomprensió pot provocar aquest sentiment. Es pot estar sol en mig d’una multitud, sentir-se sol entre els companys i companyes de feina, sol a la família, sol al món.

I encara hi pot haver, com a mínim, una tercera manera d’estar sol, diferent de les anteriors, que podríem anomenar la desconnexió o la manca xarxa relacional i social. Aquesta desconnexió d’un amb la resta d’humans no té per què implicar el sentiment de soledat, ni l’aïllament físic. Es tracta d’un no tenir a ningú en cas de necessitat, d’estar mancat de família, de veritables relacions d’amistat, de xarxa professional o social a la qual recórrer en cas de necessitat d’algun tipus. De fet, pot ser la forma més dramàtica (i amb pitjor conseqüència) d’estar sola o sol, encara que pugui passar desapercebuda.