[Aquesta entrada està especialment pensada pels estudiants de filosofia contemporània del màster en Humanitats de la UOC]
Deixeu-me ser taylorià, ja que en molts aspectes Taylor ha inspirat i vertebrat el curs de filosofia contemporània del màster en Humanitat. Crec que hem d’agrair-li moltes de les reflexions dels debats del curs i el fet d’obrir-nos portes que són les majoritàries.
Anteposar la potència a l’essència a l’hora de definir [text de Deleuze] què és un esser humà és una resposta a la crisi del sentit pròpia de la modernitat (i una resposta que podríem qualificar de postestructuralista). La racionalitat no ens dóna la clau del sentit, i la raó no ens serveix per interpretar l’ordre del cosmos. Deleuze ho diu clarament, cal saber llegir els signes aïllats de les coses sense haver-los d’inserir en un logos racionalitzador i configurador del sentit –predeterminador o predeterminat- [que seria l’estil de la tradició platònica d’entendre el coneixement]. Les coses no són el que són per la seva essència sinó per allò que manifesten per elles mateixes. Així és el subjecte modern que cerca el seu bé/reconeixement en l’expressivitat de quelcom que es mostra (potència) des de dins.