Una sola humanitat

“… La perfecta unificación de la especie humana a partir de la ciudadanía común, es el destino que la Naturaleza ha elegido para nosotros, el último horizonte de nuestra historia universal que, originado y conducido por la razón y el instinto de conservación, estamos destinados a perseguir y con el tiempo alcanzar…” (Bauman)

Sembla com si el mite d’Adam i Eva ens donés la resposta al nostre destí: som una sola humanitat. Sense forçar massa les interpretacions, podem fins i tot afirmar que som una sola família.

Pareu comptes i fem un simple “experiment mental”:
Anem a suposar que hi ha un determinisme genètic radical. Només que en el moment de la concepció l’espermatozoide que va fecundar l’òvul hagués estat un altre, jo ja no seria aquí o ja no hi seria amb la mateixa determinació, diguem-ho així.
Per a la meva concepció hi van intervenir una parella, els meus pares (biològics). Com és evident, en la seva concepció hi va haver implicades dues parelles més, els meus quatre avis, alguns dels quals ja no vaig arribar a conèixer. Vuit són els meus besavis, dels quals no en vaig conèixer cap. I així podem seguir tirant endarrere. Només 30 generacions endarrere, si tot hagués seguit un ordre formal (perquè hauríem de descomptar les imperfeccions -i brutalitats- humanes), hauria de comptar amb 268. 435. 456 rebesavis i contra-rebesavis. Unes poques línies successòries més i ja no hi ha hagut a la humanitat tanta gent com caldria. Quants centenars de generacions portem des que som a la Terra? La barreja és evident.

Continua llegint