¿Parados o sobrantes?

Aquest article es va publicar al diari El economista el 3 de maig del 2013. Per alguns dels comentaris que hi ha, crec que no es va interpretar del tot bé. Què hi farem.

¿Parados o sobrantes?

La última encuesta de Población Activa del INE arroja la astronómica cifra de 6.202.700 parados, el 27,16% de personas en edad de trabajar. Las causas de una situación tan dramática como esta siempre son múltiples, y específicas de cada país, como lo son las consecuencias de la crisis económica. La singularidad no debe impedir mirar de frente al origen común, esto es, al modelo económico y de desarrollo capitalista en su versión más reciente, el consumismo.

La expansión de la ética del trabajo y el rápido proceso de industralización de muchos países occidentales implicó disciplinar a grandes masas de población en los nuevos esquemas de producción e inculcar sus principios. Películas como “Tiempos modernos” de Chaplin denunciaban y caricaturizaban el precio que hubo que pagar para ajustarnos a las nuevas formas de producción. No obstante, en una sociedad de productores, la fidelidad entre trabajador y empresa, la seguridad laboral y vital, la posesión de bienes o su perdurabilidad eran valores a los que se aspiraba y que el sistema debía, como moneda de cambio, garantizar.

Continua llegint

Anuncis

Ch. Taylor. La identidad y el bien.

Taylor, Ch. (2006) [1989] Fuentes del yo. La construcción de la identidad moderna. Barcelona: Paidós.

El llibre de Ch. Taylor, Sources of the Self. The making of the modern identity, és, al meu judici, una lectura fonamental per qualsevol reflexió sobre la identitat que es vulgui dur a terme. Com diu el propi autor en el pròleg, el llibre vol, i així ho fa, oferir una comprensió renovada de la modernitat. L’objectiu és descriure la identitat moderna descrivint quina ha estat la seva gènesi. Es tracta d’un treball de genealogia, i una recerca transcendental sobre les condicions de possibilitat de l’experiència moderna del jo. Com i per què ens pensem com els jo (self) que ens pensem? Quines són les dimensions d’aquesta identitat?

Continua llegint

Angry Birds. Sobre la ira. (per F. Núñez)

Por qué están tan enfadados los pájaros del popular juego “Angry birds”?  Parece ser que un grupo de cerdos les ha robado los huevos y tratan de recuperarlos y destruir a los ladrones.

Podrían haber reaccionado de otra manera que con un “cabreo monumental” a la ofensa que les han ocasionado? Había una mejor estrategia que la ira para intentar recuperar lo que es suyo? Podían no haberse ofendido y haber actuado de otra forma?

Continua llegint

Una sola humanitat

“… La perfecta unificación de la especie humana a partir de la ciudadanía común, es el destino que la Naturaleza ha elegido para nosotros, el último horizonte de nuestra historia universal que, originado y conducido por la razón y el instinto de conservación, estamos destinados a perseguir y con el tiempo alcanzar…” (Bauman)

Sembla com si el mite d’Adam i Eva ens donés la resposta al nostre destí: som una sola humanitat. Sense forçar massa les interpretacions, podem fins i tot afirmar que som una sola família.

Pareu comptes i fem un simple “experiment mental”:
Anem a suposar que hi ha un determinisme genètic radical. Només que en el moment de la concepció l’espermatozoide que va fecundar l’òvul hagués estat un altre, jo ja no seria aquí o ja no hi seria amb la mateixa determinació, diguem-ho així.
Per a la meva concepció hi van intervenir una parella, els meus pares (biològics). Com és evident, en la seva concepció hi va haver implicades dues parelles més, els meus quatre avis, alguns dels quals ja no vaig arribar a conèixer. Vuit són els meus besavis, dels quals no en vaig conèixer cap. I així podem seguir tirant endarrere. Només 30 generacions endarrere, si tot hagués seguit un ordre formal (perquè hauríem de descomptar les imperfeccions -i brutalitats- humanes), hauria de comptar amb 268. 435. 456 rebesavis i contra-rebesavis. Unes poques línies successòries més i ja no hi ha hagut a la humanitat tanta gent com caldria. Quants centenars de generacions portem des que som a la Terra? La barreja és evident.

Continua llegint

Simmel i les “formes sociològiques”

En el marc dels seminaris del GRECS, Natàlia Cantó ens ha presentat i glossat excel·lentment el text de George Simmel “excursus on the Stranger”  (dins de Socilogy. Vol. I. Leiden-Boston: Brill, 2009).

En aquest text Simmel presenta la figura de l´estranger com una forma social (o sociològica).
Per familiaritat, el primer que en relació a aquest concepte m’ha vingut al cap és el “tipus ideal” de Weber, que, si més no, també té un origen (neo)kantià. Però el tipus ideal és un constructe teòric que té per objectiu ajudar-nos a retallar (i a comprendre) la infinitud del món. No és una descripció del món, sinó un instrument per l’anàlisi empírica i explicativa dels fenòmens socials.

Continua llegint

El dosel sagrado (de P. Berger)

Berger, P. (1999) El dosel sagrado. Para una teoría sociológica de la religión. Barcelona: Kairós.

[Resum, notes i comentaris]
 1. Religión y construcción del mundo
Tesis: Toda sociedad humana es una empresa de construcción del mundo, y en esta empresa la religión ocupa un lugar propio.

Esta afirmación requiere entender la sociedad en términos dialécticos // Dialéctica social [se puede consultar de P. Berger: Invitación a la sociología i de Berger & Luckmann: La construcción social de la realidad].

La dialéctica social implica considerar la sociedad como un producto del hombre, pero también el hombre como un producto de la sociedad.
Un dato muy importante a tener en cuenta es que la sociedad (siempre) está allí antes de que cada individuo nazca, y allí seguirá después de su muerte (pàg.14)
[Relacionar esta consideración con los “marcos referenciales” de los que habla Ch. Taylor -properament faré una entrada sobre el tema-]
Continua llegint

La secularització (segons Peter Berger i Thomas Luckmann)

Les aportacions de Berger i Luckmann al tema de la secularització han estat fonamentals per la comprensió i els estudis sociològics sobre el tema. La seva idea central podria resumir-se en què la pluralització dels mons de vida junt amb l’estovament institucional que ha comportat la modernitat (”tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire”) ha dificultat enormement la legitimació de l’ordre social, en la qual tasca la religió ha jugat sempre un paper fonamental.

Per més que hi pot haver certa complementarietat, volem contrastar aquesta tesi sobre la secularització amb la perspectiva que adopta Ch. Taylor (i que hem apuntat en una entrada anterior). Per Taylor el tema cal centrar-lo en com la modernitat ha canviat les condicions que fan possible l’experiència de Déu, i la manera en com entenem -i cerquem- el sentit de la vida humana i el mateix bé humà (i on el busquem o el creiem trobar).

Continua llegint