El consum i l’alliberament del treball (per F. Núñez Mosteo)

[Aquesta entrada és part d’un text que vaig presentar en les IX Jornades de filosofia de Lleida i que convertiré en un article]

El consum i l’alliberament del treball

“Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra

d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.”

 Gènesi 3.

INTRODUCCIÓ

Encapçalar un article sobre el treball amb a una de les frases més citades de l’Antic testament, la condemna al treball i la nostra condició efímera, té el perill de caure fàcilment en el tòpic. Vull, però, assumir aquesta falta d’originalitat amb el repte d’argumentar de quina manera hem aconseguit deslliurar-nos de la condemna i del lligam a la terra.

L’objectiu és agosarat i requerirà força matisos i contextualització per no caure en la justificació de la hybris que podria pensar-se que és el pecat que ens ha portat cap aquest alliberament. El primer “matís” que vull apuntar és que en aquest cas el camí cap a un estat, o millor, cap a una dimensió que s’escapa de la “condició humana” no ha resultat d’un enfrontament amb la divinitat o d’una argúcia per enganyar els deus, sinó que és tracta d’una conseqüència no prevista de l’acció social. Això, és clar, no ens treu ni intencionalitat ni responsabilitat.

Les nostres arrels grecoromanes i judeocristianes estan plenes de mites i advertències sobre les conseqüències que té el desig humà de ser com els deus o de voler equiparar la nostra potència o voluntat a la divina. La divinitat sempre ha castigat enormement la supèrbia humana. De fet, la condemna al treball per la subsistència, i la insistència en la nostra finitud, és ja un càstig a la desobediència i a voler ser com Déu. Mai no hem deixat d’intentar trobar la manera de deslliurar-nos de la submissió que això comporta i bona part de la cultura humana es debat en la tensió que ens comporta acceptar i dominar la contingència.

Gairebé sense adonar-nos-en, l’activitat consumista (el consum modern) ens ha obert les portes per tenir un espai, el del consum, on la satisfacció es deslliga de la submissió al món i amb sol poder de la ment som capaços d’habitar alguns paradisos. Aquesta és la idea que tracto de desenvolupar en aquest article.

El sentido de la caverna. Lo virtual como un ámbito finito de sentido.

Aquest article va ser publicat en el nº 8 de la revista Cuadernos de ontologia (Núñez, F. (2008). “El sentido de la caverna. Lo virtual como un ámbito finito de sentido”. Cuadernos de ontología (=Ontology studies). 8.  ISSN: 1576-2270.)

Crec que la idea d’acostar-se a les realitats virtuals com espais finits de sentit (en el sentit que dóna A. Shütz a aquest concepte) és original i fructífera. Allò que genera la virtualitat no és un espai separat o diferent del món que anomenem real, sinó que hi està lligat. No obstant això, el mateix sentit comú ens adverteix que allò mediat electrònicament no sempre és equiparable al que vivim en el món de la vida quotidiana.

Resumen:

Esta artículo gira en torno a lo virtual que vamos a caracterizar “como estar-fuera-de-ahí”; es decir, como si se tratase de una experiencia de la conciencia (y no de una estructura ontológica del mundo) que delimita un ámbito finito de sentido

Lo virtual quedaría definido como un lugar a donde se transita desde lo real-cotidiano. Se trata de un ámbito finito de sentido diferente al mundo de la vida cotidiana que es desde donde nos desplazamos a diferentes realidades. Transitar entre el ahí y fuera-de-ahí requiere un cambio de conciencia.