El consum i l’alliberament del treball (per F. Núñez Mosteo)

[Aquesta entrada és part d’un text que vaig presentar en les IX Jornades de filosofia de Lleida i que convertiré en un article]

El consum i l’alliberament del treball

“Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra

d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.”

 Gènesi 3.

INTRODUCCIÓ

Encapçalar un article sobre el treball amb a una de les frases més citades de l’Antic testament, la condemna al treball i la nostra condició efímera, té el perill de caure fàcilment en el tòpic. Vull, però, assumir aquesta falta d’originalitat amb el repte d’argumentar de quina manera hem aconseguit deslliurar-nos de la condemna i del lligam a la terra.

L’objectiu és agosarat i requerirà força matisos i contextualització per no caure en la justificació de la hybris que podria pensar-se que és el pecat que ens ha portat cap aquest alliberament. El primer “matís” que vull apuntar és que en aquest cas el camí cap a un estat, o millor, cap a una dimensió que s’escapa de la “condició humana” no ha resultat d’un enfrontament amb la divinitat o d’una argúcia per enganyar els deus, sinó que és tracta d’una conseqüència no prevista de l’acció social. Això, és clar, no ens treu ni intencionalitat ni responsabilitat.

Les nostres arrels grecoromanes i judeocristianes estan plenes de mites i advertències sobre les conseqüències que té el desig humà de ser com els deus o de voler equiparar la nostra potència o voluntat a la divina. La divinitat sempre ha castigat enormement la supèrbia humana. De fet, la condemna al treball per la subsistència, i la insistència en la nostra finitud, és ja un càstig a la desobediència i a voler ser com Déu. Mai no hem deixat d’intentar trobar la manera de deslliurar-nos de la submissió que això comporta i bona part de la cultura humana es debat en la tensió que ens comporta acceptar i dominar la contingència.

Gairebé sense adonar-nos-en, l’activitat consumista (el consum modern) ens ha obert les portes per tenir un espai, el del consum, on la satisfacció es deslliga de la submissió al món i amb sol poder de la ment som capaços d’habitar alguns paradisos. Aquesta és la idea que tracto de desenvolupar en aquest article.

LA CONDICIÓ HUMANA

J.L. Borges, en un conte extraordinari, “El immortal”(dins de El Aleph), ens recorda  que ser immortal és baladí. Excepte els humans, que sabem que no ho som, la resta dels éssers vius sí ho són. Aclarida aquesta paradoxa, cal tenir present que si els humans arribéssim a obtenir la immortalitat, com els protagonista del conte i els seus companys els troglodites, ens n’adornaríem de la futilesa d’aquesta condició, de la falta de sentit d’una vida terrena eterna i de la desvalorització de qualsevol valor i esforç humà. De fet, hauríem deixat de ser humans i la perspectiva resultaria aterridora. Vindria a ser com el reconeixement de la doctrina de l’etern retorn nietzschea, però amb  una consideració diametralment oposada del valor de cada instant: cada instant reprodueix l’eternitat i qualsevol vida humana és una repetició de tot el que es possible en una vida humana; cap instant, cap dels nostres actes o pensaments, té més valor o sentit l’un que l’altre. Tots hem escrit l’Odissea i comés els crims més abjectes. Perquè una vida tingui sentit, ha de ser irrepetible, única, i el valors s’han d’imposar a la contingència i indiferència del món (Kolakowski, 1990).

Aquestes són unes tremendes reflexions que es poden extreure del conte de Borges, però no les úniques, ni en el nostre cas és l’ensenyament més important que volem extreure’n. Els immortals, encara que fruit de l’atzar, han aconseguit alliberar-se de la necessitat del treballar per viure, perquè no poden morir, és clar, i el seu cos és sentit, quina ironia, com un suport absurd, i més aviat molest, perquè un immortal el pot menystenir. Sóc conscient de l’absurd d’aquesta conclusió, però se’n deriva de l’estat al qual els immortals han arribat: l’abandonament del món material i també de la vida social (i urbana). S’han alliberat del treball i de la vita activa.

Els immortals, doncs, han transcendit la condició humana i les necessitats que implica.  Els éssers humans, els únics mortals, a diferència de la resta d’animals, han de produir el seus modes de subsistència, i en aquest “treball” produeixen la seva vida material. Per a més desgràcia, això ho han de fer en associació amb altres éssers humans, perquè sols no poden (Marx, ideologia alemanya a:  http://pensaryhacer.files.wordpress.com/2008/06/la-ideologia-alemana1.pdf ). Som, si ho volem dir en altres termes, éssers pràxics (Gehlem, 1987), abocats a l’acció, a la transformació del món, a procurar-nos amb la nostra acció un món on viure. De fet,  només l’humà té món però se l’ha de fer a la pròpia mida a través de la seva acció (i les instruccions de com fer-ho no estan en els gens (Rose, S. i Lewontin, R.C., 2009).

Resumint, si parlem d’alliberament de la condició humana (i mortal) podríem estar referint-nos a dues situacions ben i ben diferents: o be a que hem aconseguim ser immortals (o com el deus) i ens deslliurem del lligam a la terra i escapem a la contingència, o bé a que la nostra subsistència no depèn de treball o, com serà el nostre cas, perquè el treball ja no és la manera en com ens auto produïm en el món.

EL CONSUM(ISME)

El consumisme ens ha mostrat un camí que ens permet assolir estats de consciència, mons finits de sentit, semblants als que caracteritzarien els immortals. Ho podria dir així: El consum ens allibera del sotmetiment al món material i ens situa en una esfera d’acció molt allunyada del món del treball i la reproducció. Aquesta situació, clar està, és el resultat de les forces socials (històriques i psicològiques) que han configurat l’anomenada societat de consum i han fet possible l’existència del consumidor modern. El consumisme és, en aquests moments històrics –com afirma Bauman (2007)-, un atribut social, no pas un tret de l’esser humà, com sí ho pot ser el consum. Allà on ens pot portar és del tot imprevisible, com sempre ho són (també irrevocables i anònims) els efectes de l’acció humana (Arendt, 1993).

Per tractar d’aclarir aquesta resposta, hem de tornar als immortals de Borges, perquè com a immortals han assumit aquesta condició d’alliberament.

“Entonces, con mansa admiración, como si descubriera una cosa perdida y olvidada hace mucho tiempo, Argos balbuceó: Argos, perro de Ulises. Y después, también si mirarme: Este perro tirado en el estiércol

Todo me fue dilucidado, aquel día. Los trogloditas eran los Inmortales;…

[I una mica més endavant]

Tampoco interesaba el propio destino. El cuerpo era un sumiso animal doméstico y le bastaba, cada mes, la limosna de unas horas de sueño, de un poco de agua y de una piltrafa de carne. Que nadie quiera rebajarnos a ascetas. No hay placer más complejo que el pensamiento y a él nos entregábamos. A veces, un estímulo extraordinario nos restituía al mundo físico. Por ejemplo, aquella mañana, el viejo goce elemental de la lluvia. Esos lapsos eran rarísimos; todos los Inmortales eran capaces de perfecta quietud; recuerdo alguno a quien jamás he visto de pie: un pájaro anidaba en su pecho” (Borges, “El inmortal” dins de El Aleph. Madrid: Alianza, 1980)

El geni de Borges ens dóna la clau per entendre què ha passat. El consum ens ha situat, com a humans, en la condició que tenen els immortals: hem descobert que la imaginació, el seu poder i els seus resultats, poden ser tan poderosos per oferir plaer, satisfacció o sentit com ho poden ser el cos i el món material (que alguns anomenen real). No estem parlant de la satisfacció de les necessitats (on el treball seria el camí per proveir allò que les pot satisfer), sinó del desig i de l’anhel insaciable d’un jo (individual) que en l’exercici de la imaginació sent alliberat del que el lliga al món. I vull insistir que no estem parlant d’una activitat (solament) psicològica i individual, sinó d’un estat i procés social.

Ras i curt, si els immortals de Borges van adquirir aquesta condició gràcies a que van trobar el riu el qual al veure de les seves aigües deixaves de ser mortal, els individus moderns, que seguim sent mortals, ens alliberem de les submissions terrenes gràcies al consumisme i al paper central de la imaginació en aquest procés. Aquesta afirmació, que pot ser provocadora, també pot ser, crec jo, reveladora. Requereix una explicació.

Comencem pel final. El consumisme modern, tal i com l’entenc i després descriuré (Campbell, 1987; Bauman, 1988, 2004, 2007), és el símptoma d’un llarg procés  (Taylor, 2006, Sennett, 2002) que podríem descriure en termes weberians com a “desencantament del món” i progressiva desaparició de la realitat objectiva que donarà lloc a un reencantament del jo que creu possible arrancar de sí mateix tot el sentit i valor de la vida humana (Taylor, 2006, 2007). Aquest ha estat un procés d’emergència d’un jo que, com diu Ch. Taylor, ha deixat de ser porós per blindar-se en si mateix i preguntar-se per “la llum interior” (de vegades pal·lida representant de la veu de la natura inscrita en ell) que ha de donar sentit a l’existència. Un dels resultats ha estat una certa ontologia emanacionista (Campell, 2004) en la que el jo i el seus desigs i anhels són el centre de la realitat.

L’ontologia emanacionista o metafísica idealista, paradoxa del suposat materialisme i egoisme de la societat de consum, té a veure amb l’aplicació del model consumista (l’activitat del consum) a pràcticament totes les activitats de les societats modernes (Campbell, 2004, pàg. 40). “El consumo, afirma Campbell, no nos vacía de significado y sentido la vida, sino que es una solución definitiva a esta necesidad, proporciona significado y identidad y es en el consumo que los individuos descubren quienes son y adquieren seguridad ontológica” [La traducció és meva]

¿Quina és clau de volta que ha permès al consum centrar el sentit de la vida humana? Com he dit abans, la mateixa que caracteritzava als immortals, descobrir en la imaginació i el pensament les fonts del plaer (de la satisfacció humana) i, com a conseqüència –en un procés d’atrinxerament del jo-, del significat de les coses i del valor de la vida humana. Més encara, serà en aquesta activitat, on ens revelarem a nosaltres mateixos. Queda lluny la idea del treball com a vocació i producció del caràcter.

Les dues característiques fonamentals del consum modern són, per una banda, la imaginació, l’emoció i el desig que estan en la base del l’anhel modern i de la capacitat d’experimentar les emocions associades al consum; i, per l’altra banda, l’individualisme exacerbat, la voluntat de l’individu de ser autònom, com si pogués escollir la seva vida a través dels bens i serveix que consumeix. De fet, bona part de la nostra identitat és decideix en aquest procés. Totes dues característiques es forgen en un procés ben comú.

La pregunta que em formulo i responc ara, de la mà de C. Campbell (1987 –tradueixo lliurement el contingut del text), és ¿com és van legitimar i imposar aquestes novetats, com es va legitimar (moralment) el consum? El comportament dels consumidors –la inestabilitat del consum, la inexhaustibilitat del desig– resulta tot un misteri, al qual les teories clàssiques sobre el consum (teoria de la utilitat marginal, instintivisme, manipulacionisme, teoria de Veblen, etc.) no acaben de donar resposta satisfactòria. Cal saber com els individus desenvolupen una capacitat inexhaurible de desitjar els objectes de consum. Per entendre això es necessita un model de motivació humana que passi de l’orientació cap a la satisfacció de les necessitats a l’orientació cap el plaer (plaers irreductibles uns als altres). S’ha de distingir entre necessitat i satisfacció per una banda i desig i plaer per una altra.

Segueixo reproduint, literalment, els arguments de Campbell: Els objectes tenen la capacitat de proveir satisfacció.. Ningú pot afirmar que menjar un plat de llenties estofades o uns cargols a la llauna sigui un plaer universal. Mentre que les llenties i els cargola sí que ens poden proveir satisfacció (i nutrició) i aturar la gana, el plaer tindria més a veure amb la expectativa (imaginació i il·lusió) que  poguéssim associar a, per exemple, la caragolada.

En l’actitud hedonista tradicional, el plaer és el resultat de la satisfacció d’una necessitat, i l’actitud hedonista consisteix en reproduir el cicle necessitat-satisfacció. Com en una bacanal romana, del triclini al vomitori, i del vomitori al triclini.  En canvi, l’hedonisme modern el plaer no és una propietat de cap objecte, no està en les coses, sinó que es tracta d’una reacció humana davant d’alguns estímuls i té més a veure amb les emocions, amb la capacitat de lligar imatges mentals a estímuls físics. L’emoció es feta servir com una poderosa font de plaer.

[Com es tracta d’un text “en construcció” he omès molts paràgrafs que formen part de la comunicació presentada a lleida]

A Colling Campbell li agradar dir-ho així, i em sembla un imatge immillorable:  L’hedonista contemporani és un artista somiador, amb especials aptituds psíquiques que ho fan possible. En aquest procés és fonamental l’habilitat d’obtenir plaer de les emocions que la imaginació que fa sorgir. El distintiu de l’hedonista modern és l’habilitat de crear una “il·lusió” que se sap que és falsa, però que se sent com vertadera. L’individu és actor i audiència del seu particular drama, “seu” en el sentit que ell el construeix, actua en ell i és tota l’audiència. Podem afirmar que l’individu és un expert “somiador despert” (daydreamer). Aquest “somni” és un producte de la imaginació, en la direcció del plaer, anticipant una situació futura, possible, encara que sigui altament improbable.

(…)

Si tenim present aquesta “capacitat” de l’individu modern en l’àmbit del consum, tenim que un producte que es presenta com a ‘nou’ permet al potencial consumidor dirigir alguns dels seus somnis de satisfacció (plaer) cap a ell, i així associar l’adquisició i l’ús de l’objecte amb la realització del somni. Tan aviat com aquesta identificació ha tingut lloc, el producte pot ser ‘desitjat’, i part de l’intens anhel que es generat per la pràctica del somieig esdevé lligat al producte en qüestió.

La idea del consumidor modern amb un desig insaciable (o sotmès a la materialitat dels objectes de consum) és una greu incomprensió del mecanisme que impel·leix a la gent a voler objectes. La motivació bàsica és el desig d’experimentar en realitat els drames plaenters que ells han desitjat –i recreat– en la imaginació, i cada nou producte és vist com una nova possibilitat de realitzar aquesta ambició. Com que la realitat mai proveeix del plaer imaginat…, aboca a la decepció, la qual cosa explica que el voler s’extingeixi molt aviat i que s’oblidi el que s’ha comprat tan ràpidament com s’ha adquirit. El que no s’extingeix és l’anhel (i la promesa del plaer o la satisfacció futura).

(…)

Aquesta potencialitat de l’individu modern que acabem de veure, en les condicions de la “modernitat líquida” no ha fet més que extremar-se. Zigmund Bauman, pare del concepte de modernitat líquida, considera que en mig de la recerca dels plaers incerts, “el consum(isme) no té massa a veure amb el fet de tenir i acumular possessions, sinó d’acumular sensacions que no han de ser necessàriament plaenteres –o, al menys, no per dret propi– perquè el que s’entén com a plaenter és tenir sensacions i, encara més, l’esperança de noves sensacions. Allò desitjable d’una atracció és el desig del començament d’una nova atracció. En realitat, la vida del consumidor és una seqüència interminable de nous començaments. Assistir a l’exhibició del plaer és el plaer suprem o “metaplaer”: el plaer de trobar-se en un món que promet plaer, un món pensat pels recercaires de plaer”  (Bauman, 2004: 191).

Com a conseqüència d’aquesta comprensió del consum i del paper central de la imaginació en les nostres vides de consum, Campbell (2004) acabarà afirmant que la identitat dels individus s’acaba configurant en termes del que “ens agrada”. Som, i així ens mostrem als demés, consumidors d’això, d’allò i d’allò altre. I aquest són també els nostres somnis. No estem afirmant que siguem, com s’ha dit, allò que comprem, però sí que és en l’activitat del consum, en un món que es defineix per les múltiples opcions d’elecció, que se’ns fa present allò que som, ens descobrim com som consumint allò que ens agrada, allò que ens cau bé. En l’activitat del consum ens anem identificant, ens anem mostrant, com si fos un procés d’autorevelació d’allò que som i està a dins. Creiem descobrir més que construir la identitat.

CONCLUSIONS

La principal paradoxa del consum(isme), no és, com comunament es sol afirmar, que “la gent mai no té suficient” i que pensem que més bens materials ens faran més feliços i que la desproporció entre desig infinit i bens finits, a més de fer-nos infeliços, destruirà el planeta. No, encara que l’argument pugui ser veraç, la paradoxa del consum no és aquesta, sinó que rau en què una pràctica arrelada als objectes (de consum, commodities) ens ha alliberat del treball que ens arrela a la terra (i ens revela desvalguts davant les contingències del món) i amb el sol poder de la imaginació fa omnipotent la nostra voluntat. Si vull, si realment vull, puc (i el poder del jo doblega l’omnipotència de Déu).

Un cop més, el pecat de la Hybris?

 

Bibliografia:

Arendt, H. (1993) La condición Humana. Barcelona: Paidós.

Bauman, Z. (2004) La sociedad sitiada. Buenos Aires: FCE:

Campbell, C. (1987) The romantic ethic and the spirit of modern consumerism. Oxford, UK: Blackwell.

Campbell, C. (2004). “I Shop therfore I know that I am: The Metaphysical Basis of Modern Consumerism. Dins de Karin M. Ekström; Helene Brembeck (eds). Elusive Consumption (pàg. 27-44). NY: Berg

Gehlem, A. (1987) El hombre. Salamanca: Ed. Sígueme.

Kolakowski, L. (1990) La presencia del mito. Madrid: Cátedra.

Sennett, R. (2002) El declive del hombre público. Barcelona: Península.

Bauman, Z. (2005) [1998] Trabajo, consumismo y nuevos pobres. Barcelona: Gedisa.

Bauman, Z. (2005) [2004] Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias. Barcelona: Paidós.

Bauman, Zygmunt (2007) Vida de consumo. Madrid: FCE.

Taylor, Ch. (2007). A Secular Age.  Harvard University Press.

Taylor, Ch. (2006) [1989] Fuentes del yo. La construcción de la identidad moderna. Barcelona: Paidós.

Rose, S. i Lewontin, R.C. (2009) No está en los genes. Barcelona: Crítica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s