¿Qué es el amor? El compromiso. Teoría triangular del amor.

El diccionario de la RAE define compromiso como una obligación contraída, la palabra dada y que, obviamente, se tiene intención de cumplir. Su etimología (del latín: compromissum) nos la relaciona con “promesa” (pro/antes y missus-mittere/enviar): aquello que se hace por adelantado (se avanza su cumplimiento), como cuando antes de irte dices o anuncias que volverás. Comprometerse implica, pues, que cumplirás aquello que dices. Te obligas a realizar en el futuro la acción ahora enunciada, prometida, dicha/hecha por anticipado. Las promesas, los compromisos, pueden no cumplirse, pero comportan una ruptura, una traición.

En la teoría triangular del amor de Robert Sternberg el compromiso es uno de los tres elementos que configuran el amor consumado o, también podríamos decir, verdadero. Los otros dos elementos son la intimidad y la pasión (o erotismo). En la breve entrada sobre la teoría de Sternberg nos comprometimos a desarrollar algunos de los cambios o de las tensiones que la modernidad tardía o postmodernidad ha comportado en estos tres elementos. En esta entrada insistiré en el compromiso.

Continua llegint

Anuncis

Vergonya i sexe

La vergonya és una emoció “pública” , en el sentit que allò que la provoca és la mirada de l’altre, és a dir, el fet que puguem ser vistos (o pensem que som vistos) amb uns determinats ulls, el fet que puguem pensar que estem sent jutjats d’una determinada manera que no ens resulta favorable, que no ens agrada. “ La vergonya és la desaprovació –plena de menys preu o repugnància- que els altres [els altres que són significatius per nosaltres, que ens importen, perquè és molt difícil sentir vergonya davant que menyspreem o considerem inferior a nosaltres] mostren per alguna cosa que un/a ha fet.” (J. Elster). És una emoció interna basada en la interacció: “sento vergonya en la teva presència perquè sé que no tens un bon concepte de mi”.

La vergonya sol generar torbació (ens redueix, ens encongeix, disminueix la nostra “potència d’existir”). Darwin, que la va estudiar profusament, li atribueix uns trets físics que creu que són comuns a la majoria de cultures. El tret més característic és l’enrogiment del rostre (acompanyat d’escalfor) i la tendència a amagar el rostre o a amagar-nos. És allò del voler desaparèixer o que t’engoleixi la terra. No obstant, hi ha moltes “classes” de vergonya, moltes circumstàncies diferents que la provoquen i ho fan amb diferents intensitats.

Continua llegint

Amor 2.0

Reflexions per la nota de premsa (de Núria Bigas) Sant Jordi 2.0: amor, aplicacions i parelles virtuals” publicada al portal de la UO

[No sé si va ser Hölderling o Novalis qui dir que “els assumptes del cor requereixen una cura tendra”. Ens la poden oferir o permetre les aplicacions digitals?]

 

Tan aïllats estem que necessitem una aplicació per mantenir viva la parella?

Com sol passar amb els assumptes humans, no es pot generalitzar. No obstant, podríem afirmar que estem menys aïllats que mai perquè, justament, la tecnologia ens permet mantenir un contacte constant, sense fronteres de tems i espai, amb altres éssers humans, i especialment amb els que ens importen. Encara que també seria cert si pel fet que existeixen les tecnologies de la comunicació, afirméssim que són elles les que fan més explícita la separació i la distància quan hi és. Al posar-nos en “contacte”, la mediació tecnològica evidencia la separació.

Moltes de les que s’autoanomenen apps de parella o apps de dos, i que es publiciten dient que fan més fàcil la relació a distància (literalment: “… para sobrellevar este tipo de relaciones”…), el que de fet permeten es que proliferin sensiblement aquest tipus de relació que promouen i sostenen (i que fan possible perquè sense elles seria molt més difícil i molt menys “emocionant”). No estic fent una crítica, només una descripció dels fets.

Continua llegint