Vergonya i sexe

La vergonya és una emoció “pública” , en el sentit que allò que la provoca és la mirada de l’altre, és a dir, el fet que puguem ser vistos (o pensem que som vistos) amb uns determinats ulls, el fet que puguem pensar que estem sent jutjats d’una determinada manera que no ens resulta favorable, que no ens agrada. “ La vergonya és la desaprovació –plena de menys preu o repugnància- que els altres [els altres que són significatius per nosaltres, que ens importen, perquè és molt difícil sentir vergonya davant que menyspreem o considerem inferior a nosaltres] mostren per alguna cosa que un/a ha fet.” (J. Elster). És una emoció interna basada en la interacció: “sento vergonya en la teva presència perquè sé que no tens un bon concepte de mi”.

La vergonya sol generar torbació (ens redueix, ens encongeix, disminueix la nostra “potència d’existir”). Darwin, que la va estudiar profusament, li atribueix uns trets físics que creu que són comuns a la majoria de cultures. El tret més característic és l’enrogiment del rostre (acompanyat d’escalfor) i la tendència a amagar el rostre o a amagar-nos. És allò del voler desaparèixer o que t’engoleixi la terra. No obstant, hi ha moltes “classes” de vergonya, moltes circumstàncies diferents que la provoquen i ho fan amb diferents intensitats.

La vergonya és una emoció fonamental en la regulació de les relacions socials i, per tant, també en la regulació de la relació eròtica (sobre tot, és important en el principi de la relació, o en els primers contactes físics…, però no només, perquè hi ha persones que la senten al llarg de tota la relació). Pensar què pensarà l’altre de nosaltres, sentir vergonya del que pot pensar (o creiem que pot pensarà) o del que de fet pensa i està pensant perquè ens ho diu i ens ho fa explícit, això ens pot fer canviar el comportament, condiciona el que fem o deixem de fer. La vergonya, en aquest sentit, té l’efecte sancionador de les normes socials (que complim per no patir el “càstig” del seu compliment). I en l’espai reduït del “llit” això encara pot ser molt més fort!

En el món clàssic l’estimació pública (la timé, que se’n deia) era el bé més preuat, el que els altres pensaven de tu, el record que de tu quedaria en la vida pública. Segueixen sent importants les versions modernes –i “sexuades”- de la timé: “Què pensarà de mi si em veu despullat/ada, si em veu en plena acció eròtico-sesual? Quina imatge li donaré o li quedarà de mi? Estaré a l’altura del que espera? (És evident el pes que tenen en aquest joc els ideals de bellesa i de potència sexual tematitzats per la novel·la i el cine. Els imaginaris socials sobre l’amor i el sexe).

Si aprofundim una mica més en aquesta emoció, podríem distingir dos tipus de vergonya, una vergonya heterònoma (que depèn de la mirada i presència dels altres) i vergonya autònoma (que la sents només pensant tu mateix què podrien pensar els altres). La primera pot fer-se servir com a element de càstig i regulació social i la segona, en tant que vergonya interioritzada, com a mecanisme privilegiat de regulació social, per fer sentir el que cal i actuar correctament. En un principi, els nens necessiten de la mirada dels adults significatius (pares i mares) per sentir vergonya dels seus actes, hi ha d’haver la recriminació explícita, cal assenyalar allò que és vergonyós. Amb el temps (d’això se’n diu procés de socialització) aquesta “mirada” s’interioritza, la fem nostra i ja no cal, potser, ni la presència de l’altre, de la mirada externa, per sentir vergonya; ens avergonyim dels nostres actes, i també dels nostres pensaments. Ras i curt: la persona ajusta la seva conducta a la norma sense necessitat que arribi la sanció. Aquest és un efecte important de l’emoció en la vida social, perquè fa innecessari infringir el càstig –mecanisme fonamental en la regulació social– i fa percebre com a propi el motiu impulsor (o inhibidor) de la conducta. La vergonya, en aquest sentit, pot estar bé perquè assenyala als individus els seus límits (¿seria perillosa una manca absoluta de vergonya? Ser un “sense vergonya o desvergonyit?). Tot això ens portaria molt lluny a l’hora de valorar el paper de l’educació en l’adquisició de les emocions i, no cal dir-ho, dels valors morals.

 

La vergonya també té a veure amb d’humiliació. Sentir vergonya es dolorós, disminueix. Avergonyir profundament a una persona (fer-ho amb intenció) resulta humiliant. La persona avergonyida pot sentir-se humiliada, menyspreada, ridiculitzada. Això, si es reprimeix, pot donar lloc a ràbia continguda o es pot manifestar en reaccions violentes. En la relació eròtica, la humiliació també pot comportar aquestes reaccions, o donar lloc a la inhibició i a la pèrdua del desig.

Com a conclusió, destacar aquest paper rellevant de la vergonya (i que també podríem trobar en altres emocions) per induir o inhibir determinades accions (de les persones que ens envolten), per controlar i regular el comportament de la gent. Un gran poder per a qui té en les seves mans administrar-la.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s