Amor 2.0

Reflexions per la nota de premsa (de Núria Bigas) Sant Jordi 2.0: amor, aplicacions i parelles virtuals” publicada al portal de la UO

[No sé si va ser Hölderling o Novalis qui dir que “els assumptes del cor requereixen una cura tendra”. Ens la poden oferir o permetre les aplicacions digitals?]

 

Tan aïllats estem que necessitem una aplicació per mantenir viva la parella?

Com sol passar amb els assumptes humans, no es pot generalitzar. No obstant, podríem afirmar que estem menys aïllats que mai perquè, justament, la tecnologia ens permet mantenir un contacte constant, sense fronteres de tems i espai, amb altres éssers humans, i especialment amb els que ens importen. Encara que també seria cert si pel fet que existeixen les tecnologies de la comunicació, afirméssim que són elles les que fan més explícita la separació i la distància quan hi és. Al posar-nos en “contacte”, la mediació tecnològica evidencia la separació.

Moltes de les que s’autoanomenen apps de parella o apps de dos, i que es publiciten dient que fan més fàcil la relació a distància (literalment: “… para sobrellevar este tipo de relaciones”…), el que de fet permeten es que proliferin sensiblement aquest tipus de relació que promouen i sostenen (i que fan possible perquè sense elles seria molt més difícil i molt menys “emocionant”). No estic fent una crítica, només una descripció dels fets.

Per altra banda, és cert que l’individu modern és això, cada cop més individu, més autònom (amb tot el que això pot tenir de positiu) però també, al mateix temps, més indiferent als vincles col·lectius, socials, i familiars (com a mínim de iure). En contrapartida a aquesta desvinculació la tecnologia permet mantenir relacions i contactes de forma constant, com deia abans, la qual cosa genera, o pot generar, saturació de les relacions i les esgota més ràpidament. El jo saturat. La situació es paradoxal.

 

Es pot suplir la distància amb una aplicació?

L’aplicació el que fa, sovint, és generar la distància, fer-la possible, evidenciar-la, mantenir-la, propiciar la relació a distància. Sense l’App no hi seria o seria més difícil o es “veuria menys”, o s’esvairia abans.

Dit això, sí, hi ha Apps que faciliten els vincles o com a mínim els contactes, el estar en contacte en la distancia (o fins i tot en la generació de distàncies artificials –com quan envies un whatsapp des del menjador de casa a l’habitació, o al que està a l’altra punta de la taula durant un sopar, o…- com també permeten i generen aquestes aplicacions i que poden tenir gràcia per la relació perquè hi afegeixen un element nou, diferent). La comunicació electrònica no té distàncies.

 

Pot una App millorar la nostra necessitat emocional de veure la nostra parella?

Una App ben pensada i ben utilitzada pot augmentar-amplificar les nostres capacitats de relació emocional, proporcionar instruments (eines) per generar espais d’emoció, emoció en la que la imaginació juga un paper molt important (i també amaga perills molt importants). [En altres entrades he parlat de les tecnologies com a potenciadors de la nostra capacitat d’acció, com amplificadores de la nostra potencia; i sovint –és un tema estrella- he ressaltat que la imaginació juga un paper central en el amor i en l’activació de les emocions]

No oblidar tampoc que moltes d’aquestes App pensen a l’individu (i a la relació amorosa) com una activitat que sovint passa per fer coses que impliquen formes de consum (fixeu-vos-hi!), l’amor, la relació amorosa de les parelles sempre es genera al voltant d’activitats que impliquen formes (encara que siguin simbòliques) de consum, a través del qual trenen la relació i configurem la pròpia identitat.

Analitzar aquestes App ens pot posar de relleu quins són els “tòpics” (els imaginaris socials) al voltant de l’amor en el nostre temps.

 

L’app Couple, promou una intimitat de parella digital?

Sí, està clar que sí pot desenvolupar alguna cosa així com “intimitat digital”, perquè això és també un estat mental que l’App pot afavorir. Però compte el que entenem per “intimitat” perquè el que té lloc entre les dues terminals, o que circula d’una a l’altra, no està absent dels perills de la còpia digital, del món públic al qual es pot escampar. Recordem, allò que té lloc en un espai públic digital és indeleble (no s’esborra o difícilment desapareixerà), es pot reproduir fàcilment, es pot cercar i trobar de mil maneres i no sabem mai a qui pot arribar, quina és l’audiència efectiva. Per tant, una imatge, unes paraules… que en un moment han estat “intimes” poden esclatar en l’enigmàtic món públic digital.

 

Pot comportar beneficis emocionals a una parella tenir una aplicació conjunta i privada on compartir la seva intimitat? I si aquesta parella té una relació a distància?

Crec que és bastant indubtable que el que dóna sentit a una relació és el fer i compartir coses junts. Les relacions es trenen amb les accions. Compartir una conversa (poder tenir una conversa que duri tota la vida) és la clau de la vida en parella. Compatir amb algú (la teva parella) un espai virtual d’intimitat (on tens informació sobre els moviments de l’altre, informació que facilita prendre decisions conjuntes, que et fa suggeriments, que reflecteix accions conjuntes que es fan sincrònicament, etc.) genera un vincle més, una forma de relació més, amb la persona amb la qual es comparteix. No s’ha d’oblidar que el que el fa significatiu és que els dos volen compartir-lo, és a dir, la voluntat dels dos que genera un espai simbòlic compartit, un espai on la imaginació, un cop més, juga un paper molt destacat. És en definitiva un espai de significat compartit i pera això és tant i tant valuós. Què passa quan la relació es trenca? Ah, això són figues d’altre paner i tot el que era íntim i compartit pot convertir-se en molest o una arma per fer valer en contra de l’altre.

Si la relació es a distància, l’espai té el mateix sentit i valor, amb l’afegit positiu –en aquest cas- que aquest espai posa en contacte, ajunta i permet la presència (encara que sigui virtual, electrònica) de l’altre ininterrompudament, i de formes molt diverses.

I ha uns versos de Sant Joan de la Creu, al Càntic espiritual, que diuen:

“Descubre tu presencia, y máteme tu vista y hermosura;

mira que la dolencia de amor, que no se cura

sino con la presencia y la figura.

¡Oh cristalina fuente, si en esos tus semblantes plateados

formases de repente los ojos deseados

que tengo en mis entrañas dibujados…

apártalos amado que voy de vuelo”

Així, doncs, aquesta web potser no cura la dolència de amor, perquè cal la presència i la figura… però genera una “imatge virtual”, un efecte de presència i això ja, per sí mateix, calma “la dolència d’amor que no se cura

 

-I en el cas de no tenir parella, què passa si tens una aplicació que et permet tenir una parella artificial (“intel”ligència artificial), quins beneficis emocionals pot comporta? Es pot convertir en un perill per l’usuari a nivell psicològic? 

En aquest cas la “dolència” no és per no poder gaudir de la presència i la figura de la persona estimada, sinó per no tenir persona estimada i crees una simulació (perquè es tracta d’això) de “persona”, un ens “estimat i que ens estima”.

És evident que mai no tindrà figura (i no la podràs abraçar ni olorar) però genera la ficció d’una intel·ligència-acció (racional-i-afectiva a través del llenguatge i altres possibles formes de produir signes amb un valor simbòlic i que el que té l’aplicació pot interpretar) amb la qual es produeix una interacció-conversa. Es tracta d’una aplicació (un ser electrònic) amb el que pots interaccionar –això és l’important-. Un ens que et parla, t’envia senyals (imatges, sons, t’avisa de, t’informa de, et parla, etc., etc.) que poden commoure, és a dir, produir-i-despertar emocions-sentiment que, en el teu cap-cor, són tant emocionants (i per tant tan reals) com els que et pogués produir una persona de les de veritat, amb cos (olors i demés) i ànima (encara que això en alguns casos costa d’estar segur que hi és). Per tant, els beneficis emocionals són evidents perquè genera emocions (reals) i d’alguna manera satisfacció.

Que això pugi ser un perill a nivell psicològic, és tota una qüestió discutible. Si per perill es vol dir que genera una “relació” que pot generar un “afecte-carinyo” i fins i tot una dependència, sí pot ser perillós. No obstant, també es parla de relacions, amb els ens vius de carn i ossos (els que fan olors, i alguns pudor) que són tòxiques i perilloses.

 

 

 

Sant Jordi 2.0: amor, aplicacions i parelles virtuals (21/04/2015)

Núria Bigas

Una relació de parella és una relació en què es pot trobar comprensió, conversar, compartir interessos i passar temps plegats. Segons Francesc Núñez, sociòleg de la UOC, «és bastant indubtable que el que dóna sentit a un relació és fer i compartir coses junts». La tecnologia ha permès, en l’àmbit de l’amor i la parella, augmentar aquests espais relacionals i promoure’n de nous per als qui es veuen diàriament o els qui mantenen una relació a distància gràcies a les conegudes com a apps de parella o apps de dos. Permeten compartir calendaris, enviar thumkiss, una vibració en forma de carícia, abraçades virtuals, una pissarra per a fer dibuixos a l’altre, un xat privat entre els enamorats, videotrucades, una cronologia conjunta, una enorme galeria dels moments viscuts, jocs eròtics a través del mòbil, etc.

Aplicacions com Path, Couple, Avocado, Bliss o Swiitt permeten «convertir un espai virtual en un espai d’intimitat, generen llaços emocionals entre els dos enamorats, i és significatiu perquè es crea un espai simbòlic compartit on la presència de l’altre hi és de forma ininterrompuda», afegeix Núñez. Segons Eulàlia Hernàndez, professora dels Estudis de Psicologia de la UOC, «poden ajudar la parella: permeten compartir coneixement i activitats de l’altre, reduir l’ansietat social»; tanmateix, aquesta experta alerta del fet que «poden ser utilitzades com una eina de control i de coacció». La importància rau a «acordar un codi en comú d’ús de l’aplicació, no solament de la finalitat sinó també de les pautes d’ús i de no ús», explica aquesta psicòloga.

Per al professor d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC Antoni Pérez, aquestes aplicacions de parella, «en general no són res de nou des del punt de vista tècnic; senzillament proveeixen d’una constel·lació de diverses eines —espai de xat privat, galeria compartida, calendaris, dibuixos— en una sola aplicació i xifrat de manera que només la parella hi pot tenir accés». Pérez considera que, més enllà de la tecnologia, «la novetat està en l’ús que se’n fa».

El leitmotiv d’aquestes aplicacions és que «ajuden a mantenir viva la relació de parella». Francesc Núñez contradiu aquesta idea, i pensa que «aquestes eines han fet proliferar molt sensiblement les relacions de parella a distància, les promouen i sostenen; de fet, la mediació tecnològica fa més explícita la separació, la distància quan hi és». L’expert afirma que «aquest tipus d’aplicacions desenvolupa o afavoreix una mena d’intimitat digital».

El dia català dels enamorats s’acosta; per a molts no tenir parella és un problema. La tecnologia —inspirada en el més pur estil Black Mirror o Her— pot suplir aquest buit, amb aplicacions d’intel·ligència artificial com Alice & Alex. Aquesta aplicació va aconseguir més de 15.000 inscripcions un cop es va plantejar la idea de posar-la en funcionament; ara busca una nova versió per a desenvolupar-se. Alice & Alex treballa, amb «un sistema de recomanació complex del tipus aprenentatge (machine learning) i algoritmes heurístics». Aquest tipus d’aplicacions poden «treballar en base a informacions -que l’usuari lliura, acceptant les clàusules del contracte d’ús- de Facebook, Twitter, cerques a Google o fins i tot la geolocalització», afirma aquest professor d’Informàtica de la UOC, «per a saber els nostres gustos i el nostre caràcter».

L’usuari inicialment tria el sexe del xicot/a d’intel·ligència artificial, que es preocuparà de recordar-li les cites i reunions, li preguntarà com han anat, compartirà per mitjà de l’aplicació llibres o cançons basats en els seus interessos, i patirà, estimarà i es posarà gelós/osa segons com respongui l’usuari: el que faria qualsevol parella, però només al mòbil.

Però que ens porta a tenir un xicot al mòbil?

Eulàlia Hernàndez considera que cal fer-se una pregunta: «És una alternativa a les relacions mixtes (personals i tecnològiques, com són totes) adoptada conscientment i voluntàriament o és una alternativa a la incapacitat individual d’establir o mantenir relacions i, per tant, constitueix un consol tecnològic?».

Núñez considera que l’usuari busca «una persona estimada i cerca el consol en la simulació d’una persona, d’un ens a qui pugui estimar». Permet interaccionar, parlar, enviar senyals que poden commoure l’usuari, «despertar emocions tan reals com si fos una persona de veritat. Els beneficis emocionals són evidents, perquè genera emocions reals i satisfacció». Tant Hernàndez com Núñez consideren que els perills i els beneficis «depenen de l’ús que l’usuari fa d’aquesta tecnologia»; el sociòleg afegeix que «una dependència pot ser perillosa psicològicament, però no pas més que algunes relacions tòxiques i perilloses amb persones de carn i ossos».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s