Realisme robust (H. Dreyfus-Ch. Taylor)

[Resum-comentari del llibre de H. Dreyfus i Ch. Taylor Recuperar el realismo. Rialp, 2016. Pensat pels estudiants de “Coneixement i mètode” de la UOC]

Segons aquests dos autors, hi ha una imatge sobre el que significa conèixer que ens ha mantingut captius molt de temps: la idea mediacional. És a dir, la idea que ens diu que saber depèn de què la ment “representi” el que hi ha fora. Dins/Fora. Fora, la realitat. Dins, les seves representacions.

realisme

El gir lingüístic no ens ha portat molt més lluny, manté la imatge mediacional. No parla de “continguts” però sí d’enunciats o creences del parlant. I el gir materialista també manté l’esquema. D’acord, no hi ha substàncies mentals, tot és matèria, el pensament sorgeix d’ella (Quine, Searle). Ara, però, hi ha uns receptors sensorials que són afectats per l’entorn (i es produeix el coneixement). El cervell segueix sent un “recipient”.

[Encara és així en el neurocentrisme i quan s’incorporen els gens, segueix havent-hi un element extern diferent d’un altre intern –que vindria a ser la nostra aportació (el que Kant anomenava l’espontaneïtat de les categories) i que ens fa mantenir l’escepticisme: podria ser que el món no fos així com el “veiem”. I també fa possible el relativisme: hi ha diferents formes de representació].

Aquestes són les característiques comunes d’aquesta tradició (cito directament):

  1. Estructura “solo a través de” (mediación) [características de nuestra mente que permiten la reprsentación, o el uso de categorías mediante las que estructuramos conceptualmente las impresiones, etc.]
  2. El conocimiento se puede analizar en elementos claramente definidos y explícitos (las ideas, creencias o enunciados de verdad, etc.)
  3. Nunca podemos ir más allá de estos elementos explícitos y formulados
  4. Distinción entre lo mental i lo físico… (que no siempre es dualista) . Se hablará de estados cerebrales (qualia).

[La teoria computacional de la ment, força deixada de banda, també manté aquest esquema]

Aquesta imatge del coneixement resulta tan “obvia” que no sembla haver-hi alternativa. Però es tracta de demostrar que és errònia. Tot un repte. L’acceptem.

L’alternativa que se’ns proposa és una teoria del contacte, una teoria que descarta la mediació (categorial o representacional) del coneixement. Tenim grans filòsofs que han aplanat el camí en aquesta direcció: Heidegger, Merleau-Ponty i Wittgenstein.

Cito:

“…se produce la reincrustación del pensamiento y el conocimiento en lo corporal y en el contexto cultural en que ambos tienen lugar. El objetivo es articular la estructura o contexto dentro del cual tienen sentido nuestras representaciones explícitas de la realidad y mostrar que estas resultan inseparables de nuestras acciones como seres encarnados, sociales y culturales… “ (el contacto no funciona a nivel de ideas) “Es el contacto que tiene seres vivos, activos, con una forma de vida que conlleva “actuar en” y “sobre” un mundo que, por su parte, también actúa sobre ellos. Estos seres están implicados en el mundo y entre ellos de modo recíproco. Y ese contacto originario les ofrece el contexto en el que tienen sentido todas sus construcciones cognoscitivas que, aunque en muchos casos están mediadas representacionalmente, dependen en su sentido de esa primera e indisoluble implicación en la realidad circundante.” (p. 45)

Hi ha una diferència important entre les dues teories: en la del contacte la veritat s’autoverifica (per exemple, quan estic en un lloc, sé que estic en aquest lloc). En la mediacional el coneixement-creença s’ha de convertir en veritat (correspondència), s’ha de fonamentar i calen els criteris de fonamentació [es cerquen els fonaments del mètode correcte de coneixement que, a més, es pretén universal].

En Wittgenstein, per exemple, hi ha marcs de pensament que estan perdonats i no es poden posar en dubte (donen sentit a l’acció). En les teories mediacionals, les creences sempre es poden aïllar, examinar aïlladament. També el temps es pensa diferentment, no vivim un present intemporal, sinó que “hem arribat aquí” (Heidegger).

Reflexió sociològica:

No s’ha d’oblidar (en Taylor és un gran coneixedor de la història occidental) que la teoria mediacional va jugar un paper important en el procés d’alliberament de l’individu modern (i en el sorgiment del jo autònom). A més, l’objectivació del món suposava una garantia del nostre domini sobre ell. Desvinculació i desencantament del món. Idea de la dignitat humana. Tots aquests processos es donen junts! Segurament, tot això ens desvincula de la natura. Com dirà Heidegger, el que és remarcable no és el sorgiment del jo sinó la desvinculació d’aquest de qualsevol ordre ontològic. Per primer cop en la història de la humanitat.

Com apartar-nos de la imatge mediacional? Dos eixos de refutació:

  • mostrar que la nostra comprensió del món no pot ser completament representacional
  • criticar la tesi monològica (el coneixement està en la ment dels individus) i mostrar que la comprensió del món, primer, pren forma d’una manera compartida i que només després s’individualitza (un cop hem estat introduïts en el llenguatge i la cultura d’una societat)

[En relació al primer punt, Dreyfus i Taylor duen a terme un detallat repàs dels esforços de la filosofia moderna per articular els problemes de la relació entre la receptivitat i l’espontaneïtat del coneixement i com es poden combinar les dues perspectives. En relació al segon, intenten mostrar que no es sostenible una comprensió del llenguatge en la qual una paraula té significat quan té amb un objecte una relació de significació –per exemple, quan assenyalem un objecte i l’anomenem i se suposo que el “nen” aprèn el significat de la paraula-

Taylor i Dreyfus argumenten : “La idea de que el significado de una palabra depende de su relación con el objeto, una visión atomística, es difícil de admitir si se tiene en cuenta que esa relación depende de un trasfondo de comprensión y que sin él carece de sentido (…) Según este punto de vista, el trasfondo de comprensión, que adquirimos al aprender un lenguaje, está presente y opera ya en la primera relación entre palabra y objeto que aprendemos. “(p.76) I es valen de Wittgenstein per argumentar-ho]

Es critiquen (però no podem entrar en detall) els intents de Quine, Rorty i Davidson en el seu paper de crítics del “representacionisme” perquè, malgrat tot, no surten d’ell.

La tesi que es vol defensar és:

“Todo ejercicio de pensamiento conceptual o reflexivo tiene contenido si está situado en el contexto de ese trasfondo de comprensión que subyace y se elabora gracias al afrontamiento cotidiano” (99) [Es tracta d’una precomprensió que no és conceptual, en la qual el llenguatge no compleix cap funció. Això és el que Rorty, critica Taylor –amb qui se les va tenir-, no té en compte]

El que s’ha de demostrar és, doncs, com el pensament es troba incrustat en l’acció encarnada y social, és a dir, com podem relacionar l’espai de les raons (la ment, les categories, els a priori… els gens?… o com li vulguem dir) i el de les causes (el que ens afecta, condiciona, ens fa front…) en la nostra experiència del món. Aquest ha estat el gran problema de la filosofia… moderna. Es tracta de mostrar que hi pot haver, que hi ha, espontaneïtat preconceptual, és a dir, que la nostra percepció és alhora limitada i lliure, situada i també creativa i espontània, és a dir, que les nostres habilitats conceptuals es recolzen en un conjunt més profund d’habilitats epistèmiques. En Messi en seria un bon exemple: com a bon futbolista està “donant sentit” activament al camp que s’obre davant d’ell, el concep espacialment, diferencia zones inexpugnables… percep “oferiments”… però sense conceptes!

[El fet que l’espontaneïtat no sigui preconceptual en la deliberació moral o en la ciència té a veure en el lloc que ocupa el llenguatge en les nostres vides. Hi tornarem]

Cito:

Para desembarazarnos de la separación entre estos dos espacios necesitamos:

  1. Admitir que existe una comprensión de tipo preconceptual, ya que los conceptos se predican de cosas; o lo que es lo mismo, tenemos que mostrar que algo opera en el espacio de las razones con anterioridad a los conceptos. Para ello a su vez es necesario (122)
  2. Tener en cuenta que una comprensión de este tipo es la propia del agente vinculado, que determina el significado (sense, sens) de las cosas en función de sus objetivos, necesidades, propósitos y deseos. *(…) (123)

Significados impuestos por la realidad… pero al mismo tiempo este significado solo se nos revela gracias a nuestro esfuerzo por dar sentido a todo lo que nos rodea.

  1. Este dar sentido preconceptual se ubica originaria y necesariamente en nuestro trato encarnado con el mundo.

(M-P… existencia encarnada… arriba y abajo, lejos y cerca, etc.)

  1. Nuestra humanidad también consiste en nuestra habilidad por descentrarnos y salir de este modo original de incrustación, es decir, depende de aprender a considerar las cosas desde una perspectiva desvinculada, universalista, o desde un punto de vista distinto, “superior”… El modo desvinculado es derivado! (123)

 

Tot això és així perquè som éssers encarnats. La comprensió encarnada.

“Afirmar que somos seres encarnados nos obliga a rechazar el reduccionismo mecanicista que pretende explicar el pensamiento mediante operaciones neurofíscas… que implica aceptar la imagen mediacional (que consistiría en enunciados verdaderos, o en sus “realizaciones” en el cerebro, y estos enunciados al final se relacionarían con un universo de hechos neutrales, no con sus significaos humanos.” (155) [Us recorda al Markus Gabriel?]

Que som agents encarnats vol dir que el món de l’agent està format per la seva forma de vida, per la seva història i per la seva existència corporal. La concepció mediacional ens concep com a éssers desvinculats… Com si el món pogués ser contemplat des d’enlloc (l’ideal de la ciència). Registrem els fets, i res més!

No és fàcil transformar aquesta imatge per la del “contacte”. Cal acceptar que la manera que tenim de captar les coses no es troba en nosaltres, i en front de la qual estaria el món [dins-fora]. Si no que es troba en contacte amb ell, el que Heidegger anomenava “estar en el món” o (Merleau-Ponty) “ser en el món”. La comprensió del món que tenim no està construïda ni determinada per mi és una coproducció entre jo i el món.

[Penseu, des d’aquesta perspectiva en com d’absurda és la idea del “cervell en una cubeta” o la pel·lícula Matrix]

Podem acostar-nos als altres éssers humans? Fusió d’horitzons.

Són insuperables les diferències culturals? Hi ha, és un fet, diferents interpretacions de la realitat. Tota interpretació està integrada en un context d’integració en el món, en un contacte que no té fi. És difícil pensar que siguin totalment errònies. Estem en contacte amb el món. Això fa que puguem discutir sobre la realitat. Tots estem incrustats en el món i compartim estructures bàsiques (necessitats). Igualtat orgànica (i també amb altres animals). Les diferències “insalvables” es troben en els significats humans revelats pel llenguatge (cultura).

Tanmateix, podem fer-nos una idea del que en altra cultura és important?

La teoria mediacional dubta d’aquesta possibilitat perquè cada cultura desenvolupa el seu propi esquema de definició de significats humans … Si els esquemes són diferents, no hi pot haver comunicació. Només resta reivindicar la tolerància per tenir una coexistència pacífica.

Des de la postura que aquí es defensa s’aposta per la comprensió intercultural de Gadamer, per la fusió d’horitzons. Un horitzó és el rerefons en el que té sentit el que fem, diem, produïm. La idea de rerefons és molt important en aquesta teoria. Hi hauria un rerefons de comprensió que està per sota de l’afrontament quotidià com éssers culturals que vivim en un entorn i que permet donar sentit al que ens rodeja en terme de figura i fons, àmbits de constricció i apertura, obstacles… significats vitals que compartiríem amb tots els éssers humans.

I hi ha un rerefons de compressió en cada cultura, del que és important en la vida, que possibilita que les coses es manifestin i adquireixin significat espiritual, moral i ètic.

Gadamer es refereix a aquest darrer tipus de rerefons. Els horitzons no són fixos, es desplacen amb les persones i dues persones que visquin juntes poden acabar fonent els seus horitzons. Això ens ha de permetre formular un principi de caritat:

“mi interlocutor no puede estar totalmente equivocado, pero yo tampoco porque ambos estamos inevitablemente en contacto con la realidad y podemos modificar nuestra concepción de la misma.” (p. 185).

Hi ha diverses maneres d’entendre la vida, clar està, però necessitem alguna cosa semblant a la distinció esquema-contingut perquè si no el resultat pot ser letal. Hi ha d’haver un contingut que compartim encara que sigui interpretat des d’esquemes diferents (i no podem pensar tampoc que hi ha una categorització neutra o universal).

Compte, però, amb el concepte esquema i la suposició de què el significat només pot ser expressat mitjançant conceptes o proposicions. Això no és així i suposaria pensar que una comunitat no té la capacitat d’organitzar la seva vida al voltant dels significats que considera realment importants sense realitzar formulacions conceptuals… [conceptes com el de habitus ens mostra que això no és així].

En aquest sentit, el cos és el lloc dels significats socials degut al que podem anomenar “intercorporalitat”, la sintonia que hi ha entre els nostres cossos i els dels altres des del mateix inici de la vida humana! [Això també és fonamental per entendre com es trenen els vincles humans. A mi, personalment, em fa pensar/qüestionar? els vincles electrònics –relacions virtuals-]

Si els significats humans són essencialment lingüístics, és fàcil pensar en la incommensurabilitat i dificultat de traducció. Però si pensem que dos parlants s’enfronten també a un món que és igualment accessible per tots dos en les seves capacitats de percepció, didentificació, etc., és més difícil imaginar la no inter-traduïbilitat. En la imatge mediacional, això és molt més difícil si no impossible.

[La comprensió dels significats d’una cultura implica també alguna mena d’implicació amb la comunitat en qüestió, entendre com determinats horitzons de preocupació poden conduir a una concreta articulació de significats. Ningú diu que això sigui senzill. I a més, cal ser conscients que hi ha altres possibilitats, que la nostra manera de ser no és ni única ni “natural”, sinó una entre moltes. Co diu Gadamer, la fusió d’horitzons, la comprensió de l’altre no és possible sense modificar la pròpia!!!]

“La verdadera comprensión siempre tiene costes para la propia identidad: esto es algo que los poderosos han experimentado dolorosamente. Ha de ser un rasgo de nuestro futuro que ese coste no esté desigualmente repartido.”

El moment decisiu és quan l’altre ens interpel·la!

“Gadamer parte de Heidegger. Los diversos mundos están constituidos lingüísticamente, pero los lenguajes responden a algo, intentan articular algo que corresponde a la condición humana. (…) Si queremos decir que el lenguaje o la cultura, al constituir nuestros mundos, median en nuestro contacto con el universo y con nuestra naturaleza humana, tendríamos al mismo tiempo que añadir que nuestro contacto no se agota en el lenguaje. Mas bien surge primero, con el trasfondo o el contexto de nuestra existencia animal, siguiendo los impulsos del instinto que se enfrenta al entorno y, en segundo lugar, que no se pierde nunca completamente, y que es lo que hace posible que accedamos a una u otra concreta variante de significados humanos.” (p. 211).

[De què depèn aquesta capacitat humana de comprensió? Hi ha moltes respostes possibles: evolució, racionalitat, Déu, Nirvana, el corrent que travessa el cosmos –Wordsworth, Dostoievski-, etc. Potser totes estan equivocades, però és un fet! ]

No estem tancats en un sol llenguatge i no ho estem perquè la creació del llenguatge i del món no són arbitràries. Responen a alguna cosa. Aquesta és també la idea heideggeriana de l’ésser humà com “pastor de l’ésser”. I també és la pretensió d’algun tipus de fe humanista.

[Valoraré, més endavant, quines distàncies hi ha, i quines similituds, amb postures posthumanistes com la de Braidotti]

Nunca estamos cerrados en un solo lenguaje… Y no estamos encerrados porque la creación del lenguaje y del mundo no son arbitrarias. Responden a algo. Esta es la tesis que está detrás de la imagen heideggeriana que considera al hombre como “pastor del ser”. Y ese algo no está oculto inexorablemente para otros seres humanos, aunque sea extraño, incomprensible o aborrecible. Al menos, esto es la pretensión de un tipo de fe humanista. (211)

Recuperar el realismo

“Por nuestra parte, queremos defender tanto nuestro acceso encarnado y directo a los objetos del mundo cotidiano, es decir, a los objetos tal y como se muestran, como una concepción realista de la ciencia que posibilita describir las cosas que existen en el universo tal y como son en sí mismas, es decir, con independencia de nuestras capacidades corporales y nuestras prácticas de afrontamiento.” (p.217)

En front del realisme deflaccionari de Rorty (que pensa que els objectes de la ciència només són intel·ligibles des de l’afrontament incrustat), defensarem un realisme robust que permet defensar l’existència d’una realitat independent.

Com es pot tenir una visió des d’ “enlloc”? Expliquem-ho.

[En aquest punt, penso que s’aparten del realisme de M. Gabriel que no privilegia una esfera de “realitat” per sobre de les altres]

Som agents corporals. El meu cos condiciona la manera com veig el món (no puc veure el que hi ha darrere una paret) i condiciona també la meva experiència.

“La determinación de los objetos depende de nosotros, pero también que solo podemos determinarlos si nos hallamos ante una realidad que es verdaderamente independiente (esto nos lo descubre un análisis fenomenológico) (…).

Se trata de poder afirmar, como Aristóteles, que estamos en contacto con el cosmos, pero no en virtud de una capacidad contemplativa separada y desencarnada, sino justamente en virtud de nuestro cuerpo material y activo, un cuerpo que está vinculado y que se orienta de la manera adecuada para afrontar las cosas. “ (p. 224)

Les coses que se’ns manifesten com “oferiments” tenen, d’alguna manera, solidesa i profunditat òntica… és a dir, a part de ser un “oferiment” tenen altres característiques: una estructura subjacent a tot el que permeten o fan possible.

“Cuando pretendemos describir la otra cara de los objetos, es decir, la estructura del universo en sí, lo único que podemos hacer es apuntar esas condiciones independientes que nos limitan y nos exigen que nos adaptemos a ellas; pero la descripción de dicha estructura dependerá siempre de su relación a nuestro vocabulario, a nuestras prácticas y a nuestras habilidades corporales de afrontamiento.” (p. 227)

Però Rorty podria encara dir que no veu clar com podem sortir de les nostres capacitats perceptives, del nostre llenguatge o de les nostres pràctiques. Aquest és un punt important per poder superar aquesta gran objecció i tota la força del sentit comú que sembla arrossegar. La idea d’una descripció privilegiada de l’univers es tracta d’una “qüestió filosòfica” que cal respondre afirmativament. Fixem-nos en les evidències.

“Parece que ni el reemplazo de unas teorías por otras ni el control son criterios suficientes para convencer a quienes sostienen que no podemos escapar de nuestro lenguaje, de nuestras capacidades o prácticas –es decir, que toda inteligibilidad está necesariamente en relación con nuestras descripciones y con lo que nos funciona- de que el progreso y el poder de la ciencia muestran que nos estamos adentrando en la estructura del universo tal y como es en sí mismo.”(238)

Com se’ls pot convèncer? Potser no és possible.

Pero si todas estas reflexiones tampoco fueran suficientes para convencer al lector antirrealista, añadiremos una más. Del mismo modo que la descripción fenomenológica de nuestro afrontamiento con las cosas cotidianas muestra que no estamos encerrados en nuestra mente o en nuestra piel, sino abiertos a un mundo compartido, la práctica científica puede revelar fenómenos que demuestren que nuestras teorías verdaderas se corresponden con un universo que existe independientemente. (239).

Un realisme plural

L’afirmació que és possible un coneixement (realista) del món, ens planteja encara un important problema:

“¿Cómo sostener que las afirmaciones científicas se corresponden con la que la naturaleza es en sí misma sin aceptar al mismo tiempo las implicaciones del realismo científico de Kripke, es decir, sin aceptar que, en la medida en que nuestra comprensión científica de la naturaleza es verdadera, las diferentes creencias de otras culturas son simplemente falsas?” (p. 243)

Hi ha moltes cultures que no tenen aquesta visió (pretensió?) de des d’ “enlloc”.

Què és l’or? Un metall amb determinat pes atòmic o el que deien (i significava per) els egipcis?

Potser hem d’acceptar que no hi ha una forma privilegiada en la qual la naturalesa funcioni. Així podríem acordar amb els nostres crítics que no hi ha un únic llenguatge per descriure correctament la naturalesa, sempre que mantinguem que poden haver-hi molts llenguatges que descriguin diferents aspectes de la realitat correctament [aquesta postura s’acosta més a la de M. Gabriel]. Això seria un “realisme robust pluralista”:

  1. existen diversas maneras de acceder a la realidad
  2. (que, sin embargo) revelan verdades que son independientes de nosotros, es decir, verdades que nos exigen revisar nuestro pensamiento y ajustarlo a ellas (robustez)
  3. todo intento de reconducir las diferentes formas de interrogarse por la realidad a solo una forma de investigación que ofrezca una teoría unificada están condenados al fracaso (pluralidad)

Podemos acordar con Rorty que no hay un único lenguaje para describir correctamente la naturaleza, mientras mantengamos también frente a él que pueden existir muchos lenguajes que describan aspectos diferentes de la realidad correctamente. Así podríamos llamar a nuestra postura “realismo robusto pluralista”.

  1. existen diversas maneras de acceder a la realidad
  2. (que, sin embargo) revelan verdades que son independientes de nosotros, es decir, verdades que nos exigen revisar nuestro pensamiento y ajustarlo a ellas (robustez)
  3. todo intento de reconducir las diferentes formas de interrogarse por la realidad a solo una forma de investigación que ofrezca una teoría unificada están condenados al fracaso (pluralidad)

Taylor i Dreyfus reconeixen que mantenir aquesta postura és complicat en el context cultural contemporani. Diguem que el paradigma dominant és o bé el cientifisme o bé el subjectivisme (relativista). La seva postura introdueix una tercera possibilitat i el fet que es pot descriure la naturalesa de moltes maneres i que totes poden ser veritat [en aquest resultat també s’acosten al nou realisme de Gabriel. I en la voluntat humanista –de caràcter diria jo religiós- de pensar que es pot conciliar la física amb la idea d’un cosmos amb sentit en el qual els humans tinguin un lloc privilegiat. En això sí que s’allunyaran radicalment de les posicions posthumanistes, per més que la conclusió final –que ara apuntaré- tingui algun aire de família]

“Cualquiera que sea la interpretación que ofrezca la cultura sobre el lugar del ser humano en una realidad más amplia, ha de incluir algún elemento que tenga en cuenta nuestra conformación a ese poder que está fuera de nuestro control y que exige armonizarnos a él, compensándonos cuando lo hacemos.” (p. 267)

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s