Per què juguem a la loteria?

Per què jugem a la loteria?

  • Perquè desitgem/anhelem que ens toqui.
  • Perquè volem que ens toqui.
  • Perquè tenim por que no ens toqui o que toqui i no haver jugat.
  • Perquè ens sentim obligats a jugar.
  • Perquè és una tradició o un costum.

Com a mínim podem trobar un d’aquests motius, o tots cinc, en el fet que una persona (però també una família o un grup d’amics) jugui a la loteria un o dos cops a l’any (per nadal, per exemple), mensualment, setmanalment o cada dia. En alguns casos podríem parlar de ludopatia, però aquesta és una patologia/malaltia que afecta relativament poca gent i no és, ni de bon tros, un dels motius principals que ens porten a jugar a la loteria. Analitzem, breument, algun dels motius  que he apuntat.

Les persones o les agències que organitzen les campanyes per la venda d’alguna loteria (“La il·lusió de cada dia”, “La màgia del Nadal”, “ I si te tocase… Puf!”, etc.) saben perfectament quin és el mecanisme que s’amaga darrere del desig-il·lusió que desperta la loteria. Qui no s’ha descobert algun cop “somiant” tot el que faria o podria fer si li toqués la loteria (com se sol dir: somiant truites – daydreaming en anglès). Aquesta és la “màgia” de la loteria: et permet somiar… despert. Aquest és el tipus de somieig que caracteritza a l’individu-consumidor modern. El mecanisme l’he explicat altres vegades: la imaginació (el somni) desperta emocions (les associades als continguts dels somnis) que són tan reals com si ens les despertés l’objecte o l’acció somiada. Les emocions són emocions que un (subjecte) sent sense que importi massa què sigui allò que ens les desperta, imaginació o realitat. És més, som mestres en fer servir aquest mecanisme, el del somieig, per produir satisfacció i plaer, i el fem servir encara que “sapiguem” de les dificultats (de la baixa probabilitat en aquest cas) d’aconseguir el somni (que et toqui la loteria i poder comprar/fer tot el que un o una s’imagina). Quan juguem a la loteria, doncs, no es tracta tant d’un anhel o desig cec (com de vegades es pensa que son els anhels i desigs) sinó d’un mecanisme/joc d’imaginació molt concret del qual totes i tots en som veritables artistes, tots som uns somiadors desperts, o somiatruites.

Darrere d’aquesta “capacitat” de produir emocions i plaer, s’amaga també una voluntat. Volem que ens toqui la loteria. Volem. Sense que estigui deslligada del mecanisme del desig, la voluntat afegeix un nou matís al fet que comprem loteria. Creiem, ho creiem en molts altres àmbits de la vida, que quan un vol molt una cosa, si la vol de veres i amb molta força, allò té més possibilitats que passi. És més, hi ha qui està convençut que quan un vol molt alguna cosa, l’acaba aconseguint. La realitat sol ser prou tossuda per demostrar que això no és així i en el cas de la loteria és una evidència. Però ens resistim a renunciar al que volem/desitgem, a pensar que mai no serà com volem i pensem que pot/ha de ser.

En aquest motiu/mecanisme que ens porta a, per exemple, jugar a loteria, encara podríem anar més lluny en l’anàlisi i descobrir l’enyor d’un món encantat. M’explico. Des de la “racionalitat dominant” (fins i tot podríem dir la racionalitat científica) sabem que el món està regit per unes lleis (cegues) inalterables. Podem no tenir present cap “potència divina” per explicar la immensitat d’aquest món que ens ultrapassa. I en el cas de la loteria, també són les lleis de la probabilitat, les cegues i mecàniques lleis de la probabilitat, les que s’imposen a l’hora de repartir la sort. Això, per dir-ho així, és tant científic com qualsevol altra descripció dels mecanismes de la natura o de la nostra pròpia psique. Però aquest món indiferent a la nostra sort, no sempre ha estat així i, fins i tot als més descreguts, els hi costa renunciar a la màgia del món encantat.

I aquí, en el món encantat o en la seva nostàlgia, entra el concepte “sort”. En el fons, el miracle, l’excepcionalitat, una intervenció paranormal o divina que posa l’atzar de la meva parta. En un món desencantat, molts dels que es declararien obertament “no creients”, segueixen apostant per la màgia dels objectes. Tenim talismans, supersticions, creences “no racionals”… Aquell bolígraf que ens porta sort en els exàmens, el ninot que viatja sempre amb nosaltres perquè ens porta sort o ens evita els accidents, les arracades amb les quals sempre lligo… i un sense fi d’objectes màgics i talismans que poblen les nostres vides, que formen part dels nostres rituals amb els quals volem, sense cap mena de dubte, intentar controlar o dominar, si fos possible, la contingència del món.

I això, aplicat a la loteria, té mil i una concrecions. De fet, són dotzenes i dotzenes les “accions màgiques” que poden envoltar la compra d’un número: el número de l’aniversari de…; la localitat o el lloc de venda marcat per…; guardar-lo en determinat lloc…; comprat per tal persona…; tocat per algú amb tals característiques… , i moltíssimes accions més –i màgies- que no podem ni imaginar. Per dir-ho en la línia d’interpretació que he suggerit: anhelem un món màgic, un món perdut i amb el que –potser- ja no creiem però que la loteria ens el permet fer sorgir. És més, vivim com sí.

El que acabo de dir em permet enllaçar amb els altres motius apuntats. Entre les imaginacions que pot despertar la loteria hi ha la por a què no et toqui (tot i haver tingut l’oportunitat que et toqués) perquè has deixat passar l’oportunitat. La por també és un sentiment que la imaginació pot despertar. Imaginar que toca el número en el qual han participat tots els companys de feina, el número que ven la botiga on vas a comprar cada dia, o el del poble que has visitat casualment i t’has “topat” amb una administració de loteria o… Quin horror imaginar que toca i tu no has volgut participar!

Imaginem-nos a quina esclavitud es pot estar sotmès si fa un munt d’anys que jugues a un número que compres cada any, cada mes, cada setmana o cada dia, i que sempre has compartit amb algú… I si ara deixo de jugar i toca? Qui és capaç de desfer-se d’aquests lligams i assumir (en el pensament, en la imaginació) tot el que podria ser si toqués i, després de tants anys, a mi no. Uf!

Tot plegat ens porta a l’obligació de jugar a la loteria. No només són les pors i la imaginació, hi ha també tota la força de la pressió social per jugar. Si no jugues, tothom et recordarà els “perills” en els que estàs incorrent si no participes, si et mantens al marge del ritual col·lectiu. Sí, sí, ja sabem que la probabilitat és molt baixa, gairebé nul·la en segons quines loteries, però… i la sort? I sí… Obrim així tot l’espai a la imaginació?

Encara, però, és més difícil trencar aquesta obligació social quan el fet de jugar s’ha convertit en un hàbit, en un ritual, en una tradició. Per exemple, jugo sempre tal dia de l’any, jugo a aquest número en concret, jugo els dijous a tal loteria, jugo un dècim en les extraordinàries… I tantes altres “rutines-tradicions” que un o una pot tenir o participar en un determinat context social. En aquest cas, als mecanismes que he apuntat, s’ha d’afegir el sentiment de traïció al col·lectiu o a un mateix en cas de no participar, l’abandonament, l’incompliment d’allò que sempre he, hem o s’ha fet. I aquesta és una altra força molt difícil de superar.

Ras i curt: I si et toca… Puf! En aquesta espera imaginativa entre la compra d’un bitllet de loteria i la decebedora força de les lleis de la probabilitat hi ha tota la motivació per la compra de loteria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s