L’amor, l’estiu i els divorcis

Demà, al programa l’Illa de Robinson d’Eduard Berraondo (El Punt Avui TV) em demanen l’opinió sociològica sobre l’augment (suposat) de divorcis al setembre, un cop passades, per la majoria de parelles, les vacances estivals.

Què hi ha de veritat en aquesta “percepció”? Quines podrien ser les causes del fet que això fos així? Una mínima cerca per la xarxa ens permet recuperar notícies, de diferents fonts i anys, que fan referència al suposat augmentes de divorcis després de les vacances (també les de Nadal). Facilito uns quants enllaços (Què, 20 minutos, Abogados, Enero). Això no obstant, i més enllà de l’experiència dels advocats o consellers matrimonials –que reben més trucades al setembre- i de les dades del Consejo General del Poder Judicial (que diuen que hi ha un augment el tercer trimestre de l’any, però que jo no he pogut –o no he sabut- veure), les evidències/dades no semblen confirmar aquest augment de separacions-divorcis. A la Web de l’Idescat, la consulta només es pot fer per anys (o tampoc l’he sabut fer d’altra manera).

Sí que he pogut consultar les dades (especificades per mesos) dels anuaris estadístics de la ciutat de Barcelona i que són ben representatives. Per exemple, tant per l’any 2010 com pel 2014 el trimestre amb més divorcis és el segon, per sobre dels altres tres, i el que en té menys és el tercer (juliol, agost i setembre). Em sembla significatiu que sigui l’agost el més amb menys divorcis (molt per sota de la resta de mesos) i també, encara que no tan sensiblement, el desembre.

Sense fer una anàlisi minuciosa de les dades, és evident que els mesos tradicionals de vacances (desembre i agost) l’execució de divorcis és molt petita, per raons òbvies –estem de vacances-, i que això pot repercutir en un augment de les peticions els mesos immediatament posteriors a causa d’aquesta “demanda continguda”. Potser vingui d’aquí que durant el setembre hi hagi un augment de trucades als advocats i assessors de parella. També s´executen menys divorcis al setembre i al gener que la resta de mesos (si exceptuem l’agost), i d’una forma sensible.

Sigui com sigui, anem a suposar que acabades les vacances hi ha un augment de parelles que han decidit separar-se i/o divorciar-se i preguntem-nos quines poden ser les raons. Intentem pensar què porta a la ruptura del pacte-contracte matrimonial (o de vida de parella) i si la ruptura també té a veure amb un esgotament del vincle amorós afectiu. Evidentment, cada ruptura és un cas particular i respon a motius personals que no podem abastar. Però intentem trobar algunes de les “raons comunes” i generalitzar circumstàncies que puguin tenir a veure amb les separacions.

En primer lloc, hem d’esmentar un fet evident: durant les vacances les parelles estan molt més temps juntes (i físicament més properes) que la resta de l’any i solen viure situacions diferents de les de la quotidianitat (viatges, festes familiars de Nadal, canvis de residència, etc.). Aquests canvis solen anar acompanyats d’expectatives: “Per fi les vacances!” “Farem això i allò altre!. Si el matrimoni es pot entendre, com hem parlat en altres entrades d’aquest blog, com una llarga conversa i convivència en comú, podria pensar-se que intensificar aquesta condició pot enfortir aquests vincles, com així és en moltes ocasions, però que quan la conversa i la convivència arriba deteriorada (fa temps que s’ha trencat i no es té res a dir –si exceptuem les discussions- i la convivència és un imperatiu vital, més que un “viure a gust amb l’home/dona que estimo”), la intensitat (efecte microones) de les vacances (i la presència, per exemple durant el Nadal, d’altres interlocutors) pot ser un suplici i tenir un efecte més que negatiu. A més, les expectatives que el fet d’estar de vacances ens obliga a tenir (qui no vol fer vacances?!) fa que l’efecte decepció s’afegeixi a les diferents fonts de malestar (acumulat, arrossegat i augmentat durant les vacances). La combinació és explosiva i pot comportar trencadisses.

[Per entendre millor aquest fet, pot tenir-se en compte que la mitjana d’anys de matrimoni dels divorciats és de les més altes d’Europa, per sobre dels 12-13 anys. En relació, ho dic, a la idea de “conversa i convivència deteriorada”]

En el cas de les parelles que fa poc temps que estan casades (o juntes) [tinguem present que només calen tres mesos de matrimoni per poder demanar el divorci i, des del 2005, no cal al·legar cap causa perquè n’hi ha prou amb la voluntat de fer-ho] l’estiu podria tenir un efecte dispersió-dissolució dels recents vincles amorosos. Pot permetre veure les cares no “desitjable” de la parella o descobrir mons (i amors) que no passen per la “tediosa” vida domèstica i “avorrida” relació conjugal. Això també pot passar, és clar.

En totes dues circumstàncies, amors de llarga duració o de recent consumació, l’estiu obre portes noves (noves rutines i noves situacions vitals) i trenca amb el viure diari, fet de gestos repetits i de pocs espais personals, per pensar o per mirar el que ens envolta, o a un mateix, amb altres ulls. Les vacances permeten aquesta nova “perspectiva”, replantejar-se el que ens està bé o no de la nostra vida. Sumat a això, el temps més gran del qual disposem (i la pressió social que hi ha al respecte) ens anima a fer-nos bons propòsits, plans de vida on hi hagi un lloc per la felicitat i el benestar. Moltes parelles (o un membre d’ella) arriben a la conclusió que s’ha de canviar de vida (any nou/període nou, vida nova). És clar que tot plegat et pot fer plantejar la separació o divorci.

També es podria discutir si l’estiu (i les vacances) són un temps més propici per l’amor, per l’enamorament o els nous amors. De ser així, no podem oblidar que l’enamorament (d’algú altre que no és la teva parella) és una de les causes “típiques” de ruptures matrimonials o de parella (encara que no estic segur que sigui majoritària, ni que afecti per igual a homes i dones). L’enamorament et dóna les forces necessàries per fer la “revolució” (trencar amb el passat, amb els vincles que el lliguen) i pensar que una vida millor és possible: ja ho hem dit, com la loteria, la felicitat cercada pels il·lusos o infeliços, o els que no estan contents amb la vida que tenen (això, és clar, no és un delicte, ni una deficiència moral, per més que pugui ser una desgràcia objectiva).

En totes les circumstàncies apuntades hi ha un element de trasbals, de trencament, de sacseig del viure quotidià que trenca vincles i obre noves portes. Per més que moltes de les parelles que se separen són parelles consolidades (pels fills, pels anys i per les hipoteques), està en els aires del nostre temps la idea de l’amor confluent (o pur) que ens esperona a què una relació duri mentre dura la conveniència d’estar junts (l’amor, el benestar, els interessos). Si això no hi és, per què hauria de seguir en aquesta relació? Ja sabem que l’amor no és de per vida. Les vacances, per la seva particularitat (i simbolisme social), són moments d’esperada liminalitat (excepcionalitat, moments d’autenticitat, d’emocionalitat, d’experiència intensa) que ens han de commoure i gairebé redimir-nos (de les penes dels llargs mesos de treball i dura i fosca quotidianitat). Aquesta confluència d’idees-emocions ens pot relativitzar i qüestionar els nostres vincles de parella, i fer-nos sentir “nostàlgia” per una vida que mai no hem tingut. Aquesta és una paradoxa ben moderna.

En qualsevol cas, respirem tranquils, avui s’acaba el setembre i, “si fem cas de les notícies”, s’acaba el risc més alt de patir una separació. Aquells i aquelles que estan units, és clar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s