En el context d’una xerrada organitzada per les AMPA dels col·legis de Torrelles de Llobregat (AMPA Can Coll, AMPA Sant Martí i AMPA SI Torrelles), vaig exposar les següents idees:
Quan es parla de tecnologies digitals, per moderar tant les filies com les fòbies que solen generar les mediacions tecnològiques, convé tenir present el lloc –uns dels rols- que ocupen les tecnologies en la vida humana. Podríem fer una llista llarguíssima de tecnologies, que aniria des de molts mil·lennis enrere fins fa pocs anys o mesos, sense les quals molts dels que naveguem per Internet, i també els que no, estarien morts o tindrien una existència molt penosa. El que això escriu, fa pocs decennis, hauria mort fa uns 15 anys d’un còlic miserere (o apendicitis), o potser anys abans d’alguna infecció o tètanus. Podrien multiplicar-se els exemples en diferents dimensions.
Les tecnologies trenquen els límits que imposa la natura; la biologia ens marca unes fronteres que la tecnologia (la cultura) ens permet ultrapassar o, també, transgredir. Això es mereixeria una profunda reflexió (per posar-ne una, recomano la lectura de H. Arendt “La conquesta de l’espai i l’estatura de l’ésser humà”. Dins de: Entre el pasado y el futuro. Ed. Península, 2003). També podríem dir-ho d’una forma més filosòfica: la tecnologia augmenta la nostra potència d’existir. Allí on la natura limita(ria) la nostra existència, la natura-cultura humana, i la tecnologia, ens permet perseverar en el ser. Seguir sent éssers humans. En aquest sentit ens fa més humans. La digitalització podria contemplar-se com l’horitzó de la humanitat.
[Eudald Carbonell, en una entrevista de ja més de 14 anys, entre la broma i la provocació, comentava que qual els nostres nets o els fills dels nostres nets preguntessin per les pràctiques amoroses dels seus avis o rebesavis, no podrien deixar de sentir fàstic al saber que ens tocàvem i besàvem com animals!]
Sigui con sigui, les tecnologies formen part indissociable de la nostra manera de relacionar-nos amb el món, d’estar en el món i de relacionar-nos entre nosaltres. Les tecnologies digitals són ja part integrant de la forma humana de comunicar-se i comporten, clar està, alguns canvis considerables.
La segona idea important en relació a les tecnologies té a veure amb l’ “està clar que impliquen canvis”. Segurament, quan el que anomenen “avenç tecnològic” es gran o molt gran, més gran és o pot ser l’efecte retruc (*) o, en termes sociològics, les conseqüències no previstes o no desitjades que pot comportar.
(*) [La idea del efecte retruc o “efecto culetazo” de les tecnologies li dec al discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de la llengua espanyola de Miquel Delibes, titulat “El mundo en su agonía”, on quan parlava dels avenços tecnològics, deia que, com els projectils, com més lluny arriben, més retruc tenen –efecto culetazo en paraules cinegètiques-.]
Dit altrament, cal domesticar-les. Em sembla que la metàfora “domesticar les tecnologies” és molt rica i il·lustrativa. Domesticar implica introduir allò extern i salvatge (allò que encara no s’ha humanitzat o socialitzat) en el món domèstic, en el món familiar i propi de la vida quotidiana. És clar que les tecnologies són humanes, però cal que les fem “nostres”, que les adoptem en el nostre context de vida i relació i les fem servir de la manera que ens convé i ens és útil. Domesticar és ajustar-les a les nostres demandes, generar les normes que poden evitar un mal ús, és a dir, un ús que genera conflicte en el grup de persones amb el qual ens relacionem. Quan les tecnologies es tornen familiars, domèstiques, són part del nostre món donat per descomptat, es fan invisibles, passen més desapercebudes perquè formen part del paisatge del món. Això no vol dir que les seves amenaces (efectes no previstos o no volguts) desapareguin. No, poden ser més perillosos.
En aquesta percepció de les tecnologies (que té a veure amb la pràctica) hi trobem diferències considerables entre els que són nadius… (digitals, en el nostre cas), dels que no ho són i les han vist néixer i rapidíssimament evolucionar. Per uns són part del seu món donat per descomptat, hi ha telèfons mòbils, com hi ha cotxes, portem ulleres o el sol travessa el cel. Pels altres, han aparegut en el món, potser per eixamplar la nostra capacitat d’acció, les nostres possibilitats de fer coses, sí, però també per dificultar “antigues” formes de relació, més humanes i, aquesta és la percepció, més prestigioses, més “autèntiques”. El que hi ha i el que és així, front la novetat, la irrupció i el canvi.
Per uns i altres, nadius o “colonitzats”, és important adquirir i tenir les competències digitals (l’art de la domesticació o l’ús, la bona pràctica i el bon ús) que permet que la tecnologia “augmenti la potència d’existir” en lloc de dificultar-la o disminuir-la. Seguint la metàfora de la doma (i acceptant que té limitacions), podríem dir que el bon domador o la bona domadora és la que estudia i coneix bé la “fera” o la “bèstia” amb la qual s’ha d’enfrontar.
En relació al WhatsApp, i a la comunicació digital en general i la vida en les xarxes socials en particular, ressalto les següents característiques (les quatre primeres les extrec de l’article de danah boyd “Social Network Sites: Public, Private, or What? (http://www.danah.org/papers/KnowledgeTree.pdf) com una mena de decàleg d’orientació en els “nous” espais de comunicació electrònica:
- Persistència. El que es diu es queda i s’escampa. Està molt bé per la comunicació asincrònica, PERO el que has dit al matí segueix estan escrit per la nit (i fins i tot continua molts anys després… i tu ja no ets el mateix).
- RE-Cercabilitat. Hi ha poderosos cercadors per trobar tot el que hem penjat, dit i fet a la xarxa (podem trobar el que fan els fills i també els fills el que fem nosaltres).
- Els bits es copien amb enorme facilitat. Facilitat de passar informació (bona o dolenta) i també de tergiversar-la.
- Audiències invisibles. No sabem qui ens està mirant o pot mirar-nos (o quina cara té i posa quan rep el que hem escrit).
- Els contextos de producció de la informació i els de recepció són diferents (i poden canviar molt els codis d’interpretació). Això comporta canvis en els sentits i significats de les paraules, en les intencions dels missatges, en les voluntats d’interpretar-los
- Allò que diem públicament (i el grup de WhatsApp, com una xarxa social, és un espai públic) deixa d’estar sota el nostre control, no ens pertany, entra a formar part de “l’àgora pública” –que poc o molt és un espai de llibertat i, per tant, d’imprevisibilitat en les reaccions-respostes que hi pot haver)
- Cal, doncs, tenir en compte la possibilitat d’efectes no previstos (o pervers) de la comunicació: Malentesos, susceptibilitats, tergiversacions (involuntàries o voluntàries), etc.
- Importància de la immediatesa (es tracta d’espais on sovint prima més la rapides de la informació, la immediatesa, que la fiabilitat o la reflexió).
- Efecte amplificador d’allò que es públic. Perquè ho diu “el grup” (o és ben rebut) sembla que té més realitat, més valor [i possiblement així sigui, per això s’ha e tenir cura en:]
- Les definicions que fem de la realitat social acaben tenint efectes de “veritat”, generen realitat. Si diem que una persona (un professor) o una institució és… tal o pasqual, té moltes possibilitats d’anar-se configurant en aquesta direcció.
En el recent i exitós ús del WhatsApp, ens trobem –en la línia del que hem dit sobre el poder i efectes de les tecnologies, en situacions que podem considerar de bon ús (pràctic, eficaç, satisfactori) i en d’altres que podem qualificar d’abús (molest, enutjós, distorsionador). Ningú dubta com en, per exemple, els grups de pares i mares d’un col·legi és d’útil per comunicar informacions, organitzar aniversaris o sortides, preparar activitats, obtenir ajuda, etc. Però també, és fàcil comprovar com fàcilment “esclata” en crítiques a professors i direccions, a pèrdua de confiança i qüestionament de l’acció docent, discussions que no porten a altre lloc que a l’enfrontament, distorsió del fets, alarmes infundades, extrapolacions, circulació d’una quantitat ingent de missatges innecessaris o “basura”, etc.
Evidentment que aquests, i d’altres molts inconvenients, són en bona part el que hem anomenat efectes no previstos o no desitjats de la comunicació electrònica com, per exemple, les possibilitats de control sobre el receptor del missatge o les exigències de resposta dels quan se n’han fet ressò molts vídeos simpàtics-crítics que hi ha per la xarxa (sobre la pèrdua de confiança, el doble chec, etc.). Són efectes no fàcilment evitables però que, en definitiva, depenen de les nostres accions-reaccions i de com fem servir un mitjà com el WhatsApp. El sentit comú, i una petita recerca per la xarxa, m’ha permet confeccionar una llista de possibles actituds-normes que podrien apaivagar aquests efectes no desitjats i perversos:
- Ús respectuós (no fer comentaris ofensius de cap tipus)
- No precipitar-se en els comentaris… (deixar passar un temps)
- No precipitar-se a donar “credibilitat” als continguts (i assegurar-se de la veracitat, cercar diferents fonts d’informació)
- Evitar alarmes innecessàries (el que afecta a un no té perquè afectar a tothom)
- “Efecte realitat” No donar més valor als fets que el que tenen en el seu context (no perquè es digui “públicament” o perquè ho digui segons qui és necessàriament veritat)
- Perill de l’etiquetatge. Començar a crear una imatge “falsa” de les persones (professors, estudiants, mares o pares)
- Tenir present l’efecte “descontextualització”. Importància del context de producció i de recepció i de reproducció de les notícies o comentaris
- No resoldre (ventilar) qüestions personals
- Evitar discussions personalitzades (entre dues o tres parts)
- Tenir present l’efecte grandària. El fet que un comentari –per exemple un comentari ofensiu o irrespectuós- entri en un espai públic fa que prengui una dimensió que escapa al nostre control. S’ha “independitzat” del sentit i valor que nosaltres li volíem donar o crèiem que li havíem donat.
- Pensar en la imatge “personal-familiar” que es transmet. L’exemple que donem als fills!
- Practicar el control “emocional” (no respondre WA “en calent”)
- No enviar Spam de cap mena (contenir les ganes de reenviar el Whatsapp divertit o graciós)
- No convertir-lo en l’agenda del fills (cal fomentar la responsabilitat)
- No fer judicis de valor sobre el que es “diu” que han fet o dit els professors o alumnes del centre
______________________
Sobre el WhatsApp
Creada en gener de 2009. Una aplicació que permet enviar missatges il·limitats, compartir fotos, vídeos, ubicació, contactes, etc. I fer-ho de forma gratuïta. Recentment comprat per Facebook (per 21.800 milions de dòlars). La nova versió d’aquesta app, disponible aquest trimestre, incorporarà la possibilitat de fer trucades gratuïtes.
Més de 20 milions d’usuaris a l’estat espanyol. 700 milions en tot el món. 30 mil milions de missatges al dia. De mitjana, es comprova uns 150 cops al dia. El 76 % dels joves menors de 16 la fa servir. [Tot i que l’aplicació especifica que l’ús està reservat per majors de 16 anys. Els pares han de donar el consentiment!]
Falsa aparença de privacitat (compte amb els límits entre privat-públic-legal). Tothom que tingui l’aplicació pot accedir-contactar amb el teu WA (WA accepta automàticament). La foto del perfil és pública, i també l’hora de la darrera connexió i la de l’últim missatge enviat.
Immediatesa de la comunicació (i possibilitat-sensació de control –doble check i doble check blau!)
La major part de la informació que circula és irrellevant (bromes, fakes, curiositats, fotos, etc.)
________________________
Per acabar, i en relació a la suposada i “mediàtica” addicció a les tecnologies, voldria destacar quins comportaments, en cas de descobrir-los en un mateix o en algun fill, podrien requerir una més gran atenció per part nostra i l’esforç de canviar-lo una mica, per raons que crec que són obvies (i sense que cregui que l’addició sigui un comportament clarament definible o delimitable):
- Escriure 50 o més (centenars de) missatges al llarg del dia
- Consultar el mòbil mentre es xerra amb altres persones (i es respon de forma immediata)
- Phubbing. Estar més pendent del mòbil que de la/les persona/es que tens al costat
- Consultar-lo per la nit (si un es desperta). No apagar-lo (per por a perdre’s alguna cosa)
- Procastinació (font de distracció, d’allargar el moment de posar-se a fer una tasca concreta, etc.). “Xucla temps”
- Interferències en els cicles de son (parlant amb grups fins molt tard i sense silenciar-lo)
- Dificultat de concentració durant les hores d’estudi per estar pendent del WA.
- Controlar constantment les connexions dels altres (mirant si estan connectats, si han rebut o llegit els missatges, etc.)
- Pànic a sortir de casa sense telèfon
- Sentir-se en l’obligació de respondre immediatament els missatges (noves formes d’obligació o tiranies)
Per tractar de “pal·liar” o variar el comportament (molest o nociu descrit en la llista anterior), els psicòlegs/es i experts en “addiccions” recomanen el següent:
- Posar-se horaris (d’ús i consulta)
- No anar a dormir amb el mòbil connectat. Cal respectar les hores de son.
- No es pot tenir el mòbil (o tenir-lo connectat) durant les hores d’estudi i dels deures del col·legi
- Limitar l’ús del mòbil també els caps de setmana.
- Si l’adició és gran, abstenir-se un parell de mesos i començar de nou amb un ús més racional
- Comprovar que no estigui associat a altres patologies (inestabilitat emocional, inseguretat, timidesa extrema, etc.)
- Fornir estratègies de priorització (la major part dels missatges són irrellevants)
- Silenciar els grups
Sigui com sigui, en la història de la comunicació humana, sembla ser –és un fet- que quan apareix una nova tecnologia de comunicació (interpersonal o de masses) no solt tenir un efecte de substitució de les anteriors (tapant-les o fent-les desaparèixer) sinó que se suma a les que hi ha, les quals s’adapten o es redefineixen. Són poques les que s’han extingit, el telègraf i potser algun dia el fax. Seguim, però, escrivint cartes, escoltant la ràdio, enviant e-mails. També és cert, no hi ha dubte, que no podem assegurar el mateix futur al WhatsApp, per més que ara estigui tenint un èxit aclaparador.
CESC_Blog de Francesc Núñez Mosteo 