Tayloritzant

[Aquesta entrada està especialment pensada pels estudiants de filosofia contemporània del màster en Humanitats de la UOC]

Deixeu-me ser taylorià, ja que en molts aspectes Taylor ha inspirat i vertebrat el curs de filosofia contemporània del màster en Humanitat. Crec que hem d’agrair-li moltes de les reflexions dels debats del curs i el fet d’obrir-nos portes que són les majoritàries.

Anteposar la potència a l’essència a l’hora de definir [text de Deleuze] què és un esser humà és una resposta a la crisi del sentit pròpia de la modernitat (i una resposta que podríem qualificar de postestructuralista). La racionalitat no ens dóna la clau del sentit, i la raó no ens serveix per interpretar l’ordre del cosmos. Deleuze ho diu clarament, cal saber llegir els signes aïllats de les coses sense haver-los d’inserir en un logos racionalitzador i configurador del sentit –predeterminador o predeterminat- [que seria l’estil de la tradició platònica d’entendre el coneixement]. Les coses no són el que són per la seva essència sinó per allò que manifesten per elles mateixes. Així és el subjecte modern que cerca el seu bé/reconeixement en l’expressivitat de quelcom que es mostra (potència) des de dins.

La teoria del dret natural del s. XVII, Taylor dixit, va consistir en aplicar el llenguatge del dret per referir-nos a coses com “la vida”, “la llibertat”… i altres coses d’aquestes que tots tenim… i comportava posar en primer lloc la suposada “autonomia” de l’individu. En general, ja és una peculiaritat d’Occident que el respecte a l’ésser humà s’hagi concretat sempre en forma de drets (que t’han de ser atorgats o que t’has de “guanyar”).

Si partim del fet (empíric) que hi ha marcs referencials (allí on actues i vius, allò des d’on sense haver-ho de plantejar és món, és a dir, un món donat per descomptat, és a dir, un món que quan neixes ja està allí i té sentit) i que són necessaris per donar sentit a la vida, la crisi d’aquest marcs referencials (és a dir, la modernitat) implica la necessitat d’una nova recerca.

Spinoza sap que en l’ordre del discurs (de les idees) no és pot construir el significat de l’existència –encara que l’expressa- i per això cal deixar que el que pot un cos (i no sabem el que pot un cos) s’expressi sense la submissió a l’essència. No podem confondre el significat de l’existència amb el significat que atorguen les idees (o el llenguatge) a l’existència. Però a diferència del que segurament estaria disposat a acceptar Deleuze o Foucault (i aquest és un dels grans temes de la filosofia, també de la moderna i contemporània) per Spinoza hi ha un incondicionat (que no es pot conèixer, perquè sinó no seria tal), la substància (Deus sive Natura) que és el que expressa tant el pensament com l’extensió (sinó múltiples manifestacions més). No som éssers, sinó modes de ser.

Deixem-nos de prejudicis post-cristians (si és que els tenim), o no sé de quina mena, però, com diu Kolakowski, és difícil una posició de sentit sense recórrer al mite. I el mite és sempre anterior al temps, als humans nascuts de mare. I si tenim avantpassats comuns amb els bonobos, que segurament els tenim, no sé, ni tinc idea, com recoi ens hem diferenciat tant. Gent, coses i animals es distingeixen pel que poden. Deleuze-Spinoza dixit. I sí, és cert i és una crítica que se’ns pot fer, hem arribat a poder moltes crueltats.

Amb Deleuze-Spinoza, Taylor també estaria totalment d’acord en que millor que éssers-essencials ens hem de definir com ésser-relacionals, perquè són les relacions les que augmenten o disminueixen la nostra potència d’existir (alegria o tristesa), les que ens constitueixen i defineixen. I justament aquesta, la composició de l’entramat de relacions en les que sempre, des d’un bon inici ens trobem immersos, caracteritzen el valor de l’existència. I el seu significat i sentit. I per aquí és on em torno a sentir taylorià: no crec que sigui possible desfer-se de marcs referencials, és a dir, que els horitzons dins dels quals vivim les nostres vides i que els hi donen sentit han d’incloure discriminacions qualitatives. Com diu Taylor, no es tracta d’una contingència de la constitució psicològica dels éssers humans que pot superar-se, etc., etc., sinó que viure dins d’aquests horitzons es constitutiu de l’acció (cognitiva, ètico-política i pre-visora) humana. Els marcs referencials no són coses que inventem en relació als nostres gustos, circumstàncies històriques, relacions de poder, etc., etc., etc., sinó respostes a interrogants [els que voldria ressaltar el curs i que tan intensament i enriquidora heu anat fent sorgir] que ineludiblement preexisteixen a nosaltres. Podem el que podem i fem el que fem, és clar, però no podem deixar de preguntar-nos què paga la pena fer, què està bé que fem, quina “alçada” volem –o podem- tenir, quins són els límits del meu poder o fins on el puc exercir… L’art, qualsevol art, requereix un aprenentatge i tècnica (i tot el que això significa) [estic pensant en “la cura d’un mateix”]

Un dels principals problemes, crec jo [creu Taylor i jo amb ell, millor dit, i per ser justos amb qui ho sap explicitar molt millor del que jo podria -vegeu: Les fonts del jo-], d’algun pensament contemporani (i no només contemporani), és pensar que el jo pot existir sol, sense estar trenat en altres ‘jo’ (encara que aquesta “identitat” o consciència sia, com vulgui que sia, una manifestació de l’activitat cerebral). Només som en la “interlocució” amb altres éssers humans (la majoria dels quals ja existien quan vam néixer). No és aquesta una afirmació de l’altre món, ni que ens hagi de sorprendre. Però sovint s’oblida. Sempre veiem i comprenem el món com ens el mostren els nostres “tutors” –aquesta és, diu Arendt, la tasca dels adults vers els infants- (importància, novament, dels encontres!). Taylor creu que la tradició filosòfica científica moderna i també l’aspiració moderna a la llibertat i a la individualitat han conspirat per produir una identitat que aparentment ho nega (i això ho explica molt bé a Les fonts del jo).

“La cuestión de nuestra condición jamás se agota en lo que somos porque siempre estamos cambiando y deviniendo. Pasamos muy paulatinamente de la infancia y la niñez a ser agentes autónomos en posesión de algo así como un lugar propio con relación al bien… Así, lo verdaderamente importante no es sólo dónde estamos, sino hacia dónde vamos; y aunque lo primero puede ser una cuestión de más o menos, lo segundo es una cuestión de ir acercándonos o ir quedándonos fuera; una cuestión de sí o no… Puesto que no podemos pasar sin una orientación al bien y, puesto que no podemos ser indiferentes al lugar en que nos situamos con relación al bien, puesto que ese lugar es algo que ha de estar siempre cambiando y deviniendo, ha de planteársenos la cuestión de la dirección de nuestras vidas…Ahora vemos que dicha percepción del bien ha de ir entretejida en la comprensión que tengo de mi vida como una historia que va desplegándose. Pero esto es manifestar otra condición básica para poder entendernos: hemos de asir nuestras vidas en una narrativa”  (pág. 79)

Aquesta narrativa, no només condiciona el que sóc, sinó com he arribat a ser i com desplegaré allò que “puc” fer (i per tant, ser). Per Taylor, això ens condiciona a una recerca incessant cap el bé [un horitzó mític. ¿Utopia? No crec que calgui una “paraula revelada”; aquesta, la cristiana, és una opció que no sé fins a quin extrem –o de quina manera portada a terme- és la de Taylor o Kolakowski]. Simplement, la narrativa entesa com una recerca orientada cap el bé.

Què passa quan no tenim un bé constitutiu extern a l’ésser humà –Déu ha mort-? O què és pot dir quan la noció d’allò superior que ens queda és una forma de vida que consisteix precisament en afrontar amb valor i lucidesa un univers desencantat? These are the questions! Aquest salt ha comportat una veritable revolució en la consciència moral humana i no es pot menystenir ni llençar el nen amb la roba bruta. Veure, per exemple, Imaginarios sociales modernos, de Taylor]

En fi, el repte intel·lectual que volia proposar el curs, era en la línia de tenir present com les “narratives” per explicar què és el món o com és el món, de com és pot arribar a un coneixement verdader o de com s’ha de viure, per limitar-nos al més bàsic, són apostes que la reflexió filosòfica ens ha de poder mostrar. Si més no, obrir alguna finestra. El desig d’aquest curs era obrir-ne alguna -com a mínim netejar algun vidre- i augmentar la nostra alegria i la nostra potència d’actuar en un món social i cultural on cada cop serà més important tenir criteris per orientar-nos.

Seguim, perquè aquesta tasca, la de la filosofia, no té un final definit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s