Ch. Taylor: ¿Cuál es el problema de la libertad negativa? (RESUM)

Ch. Taylor diu voler resoldre un dels problemes que separen les teories “positives” i “negatives” de la llibertat. Vindrien a ser com dues idees presents en la nostra civilització: els que volen definir la llibertat en termes de la independència del individu respecte a la interferència dels altres (-) i els que creuen que consisteix en el control col·lectiu de la vida comú (+) (aquí Rousseau, aquí Marx) (257).

Aquests vindrien a ser els dos pols d’un continu en el que trobaríem la majoria de teories; quan discutim ens agrada portar-ho als extrems. Els que ataquen les teories positives pensen en totalitarismes d’esquerra i societats sense classes que dirigeixen les vides dels individus [files d’individus uniformats a lo Mao per recollir el menjar que proporciona l’estat –i el soma, és clar, com en Un món feliç, de Huxley. Llibertat “burgesa” per a què?]. En la caricatura negativa, la llibertat com simple absència d’obstacles materials o jurídics. Absència d’obstacles externs (258) (En la caricatura no es té en compte que en la defensa moderna de la llibertat com independència individual hi ha la idea de que cada persona ha de trobar la seva forma d’autorealització).

Per no caure en caricatures, cal analitzar amb deteniment el que està en joc en les dues concepcions. Aquesta és la proposta de Taylor.

Independència individual front autogovern col·lectiu. Aquesta és l’aparença del dilema, cal, però, mirar més endins (259):

  • Segons Berlin les teories negatives es preocupen per l’àmbit en què el subjecte hauria de moure’s sense interferències, les positives s’interessen en la identitat dels individus i les instàncies de control.
  • Variant tayloriana: les teories positives s’interessen pel control de la pròpia vida (autodeterminació); en les teories negatives, el fet de ser lliure té a veure amb el que podem fer, les possibilitats de fer-ho (ho fem o no ho fem) (260). També n’hi ha les que incorporen un concepte d’autorealització (aquesta puntualització té a veure en diferenciar els obstacles externs dels que venen de dins… per eliminar els externs, cal algun grau d’autorealització, no n’hi ha prou amb l’oportunitat) (260-1) .

No obstant, diu Taylor, els defensors de les teories negatives solen aferrar-se i situar en el centre el concepte d’oportunitat perquè així impedeixen el desenvolupament de qualsevol teoria positiva, per això els hi va bé la radicalitat, situar-se en l’extrem.

Sembla que el sentit comú està de part de la concepció negativa: la llibertat té a veure amb la capacitat de fer coses sense impediment (i no és pas una capacitat que s’hagi de “realitzar”) (261). Descarten tota opció de discutir, per “metafísica”, qualsevol idea d’autorealització.

[Ahá, els que defensen aquesta postura són els antimetafísics materialistes o orientats a les ciències naturals. Per motius estratègics, abandonen moltes de les intuïcions valuoses que podien tenir. Aquesta radicalització els porta a no poder defensar, amb bons arguments, el concepte de llibertat negativa. Vegem:]

La idea de la llibertat negativa sembla simple. Ser lliure és fer el que un vol (el que percebo com a tal, els meus desigs).

Per la seva banda, una idea de llibertat com a exercici (activa) exigeix discriminar motivacions. I hi pot haver obstacles interns: cal autocontrol, discerniment moral, consciència de si, etc. De no ser així, podem fer “el que vulguem” sense ser lliures (263). Fer el que un vol, no és condició suficient per ser lliure.

[Compte, no estem parlant d’un jo superior i un d’inferior. Hi ha molts fonaments per discernir desigs autèntics dels inautèntics. El subjecte no pot ser qui ho decideix. Uf! Això és posa interessant. Si jo no decideixo, com puc ser “lliure”. Paradoxa? –Ja ho du el terme: para-doxa, és a dir, per sobre o més enllà de la “doxa” de l’opinió, de l’aparença, que diria Plató. Els de la llibertat negativa, ràpidament veuen que per aquí es cola el totalitarisme!]

En les societats liberals se sol valorar l’autorealització però es creu que es pot fracassar per raons internes, però l’autoritat social no pot proporcionar orientacions vàlides degut a la diversitat humana; si s’imposés, s’impediria la llibertat (265)

Taylor insisteix en voler demostrar que no es pot mantenir un concepte de llibertat basat només en l’absència d’obstacles externs (i en la por de que algú pogués parlar en nom d’un mateix). No es pot defensar una idea de llibertat que no impliqui alguna distinció qualitativa en matèria de motius, és a dir, que no imposi restriccions a la motivació entre les condicions per la llibertat i que pugui excloure per principi la possibilitat que algú s’avanci al subjecte (266).

Com (tesi tayloriana) no totes les metes i activitats són igualment significativa, no totes les restriccions tenen el mateix valor (no sembla una gran pèrdua de llibertat si ens posen un semàfor davant de casa, però sí seria més fotut prohibir una pràctica religiosa). [És evident que l’exemple és problemàtic i planteja el tema del “conflicte”]

Aquí, però, el que es vol ressaltar és que la llibertat no és absència d’obstacles, sinó d’obstacles a l’acció significativa, al que és important per la persona.

Taylor introdueix un nou element (antropològic) per defensar el seu argument: La llibertat és important per nosaltres perquè som éssers amb objectius.

Encara els defensor de la tesi negativa poden defensar-se: bé, d’acord, admetem que no totes les oportunitats són iguals, però la tesi queda intacta (268).

Podem afirmar que els objectes significatius son els que MÉS desitgem? (i no ens movem de la quantificació i mesurabilitat de la llibertat). Sí i no. Desitjar molt una cosa no la fa més significativa.

[Això em recorda una tesi moral bàsica que diu que no s’ha de confondre el que et ve de gust amb el que vols –entenent que vols el que és un bé per tu i que no sempre és el que et ve de gust-]

Hi ha molts tipus de desigs, elevats, baixos, nobles vils [desitjos desitjables i desitjos no desitjables: això seria una distinció freudiana, però que permet no reprimir el desig i així no fer-lo una font de frustració i agressivitat: ho desitges, però saps que no és desitjable, bo]. Això empalma amb el tema de l’avaluació forta (269). No està en joc la llibertat quan ens adonem que un desig vil ens arrossega i ens fa deixar un de noble de banda? (I la por, i la mandra…?)

Encara podria haver una esperança de defensa pel negativista. D’acord, abandonem la postura forta i materialista hobbesiana segons la qual només importen els obstacles externs. Val, hi ha obstacles interns, però el subjecte segueix sent l’autoritat definitiva, amo de sí mateix. La llibertat seria, doncs, absència d’obstacles interns o externs al que autènticament i verdaderament vull (272). I a més, ¿com podria el subjecte estar equivocat si en aquestes qüestions no hi ha res per encertar o errar?

(Darrera hi ha la concepció del coneixement que sostindria que els nostres sentiments són “dades” en brut sobre nosaltres mateixos –com les percepcions ho serien del món-. Però els sentiments no són fets en brut…) (273)

Tesis: “Todo el concepto de identidad, por el cual reconocemos que algunas metas, deseos y obediencias son esenciales a lo que somos, mientras otros no lo son o lo son menos, sólo puede tener sentido en un marco de deseos y sentimientos que no son hechos en bruto y que llamaré, al contrario, atribuidores de importancia, expresión técnica que acuño para la ocasión” (274)

És per això que podem tenir desigs i sentiments que experimentem erròniament. Però que vol dir que un desig no és “veritablement meu”? No és el mateix el desig de fumar, de menjar pizza, el despit per algú o allò a lo qual et motiva la por.

Direm que un desig atribuïdor d’importància no es veritablement nostre només si el veiem com erroni, és a dir, si la importància o el bé que suposadament representa per nosaltres no són una importància o un bé genuí.

El que pot explicar que alguns desigs són rebutjables és que no són fets en brut. Al ser desigs atribuïdors d’importància que són erronis, podem sentir que no perdríem res si ens desféssim d’ells (no seria tan clar amb desigs en brut, com passa amb els plaers del paladar) (276). Podem viure desigs com impediments perquè sentim que no ens pertanyen, i això ho veiem perquè suposen una apreciació errònia de la nostra situació i el que és important per nosaltres.

Taylor conclou que no podrem entendre desigs i emocions i la distinció de classificar uns com importants i altres els repudiem si no considerem que els sentiments són atribuïdors d’importància (el tema és essencial per l’avaluació forta). ”Per tant, la posició intermèdia que admet l’avaluació forta admet també que els nostres desitjos poden frustrar els nostres objectius més profunds i, per tant, que pot haver obstacles interns a la llibertat, i malgrat tot no es reconeixerà la possibilitat de que el subjecte s’equivoqui o s’enganyi respecte els objectius” (277). (Això és insostenible, nomes seria una avaluació incorregible per principi si s’afirma que no hi ha res en què encertar o equivocar-se, és a dir, si la vivència d’un determinat sentiment tingués a veure amb les qualitats del sentiment en brut [la bondat o maldat d’un sentiment, per dir-ho així, no depèn de l’atribució d’importància, sinó d’alguna característica intrínseca de la cosa que te´l produeix].

Si admetem que els sentiments són atribuïdors d’importància, admetem la possibilitat d’error o d’apreciació falsa.

(Taylor posa els casos de Charles Manson  i Andreas Baader  com exemples d’aquest tipus d’error)

_____

Fins i tot, un autor com John Elster –a L’Alquimia de les emocions– manté que allò que fa que una cosa sigui significativa en el món i tingui el valor que té i no sigui substituïble per una altra cosa són les emocions. Sense emocions tot seria igual i la majoria de les coses intercanviables. Potser caldria afegir que això és així “donat el mateix valor d’ús”.

_______

Què té a veure tot això amb la llibertat?

“Nuestras atribuciones de libertad tienen sentido en un marco de objetivos más o menos significativos, pues la cuestión de la libertad y su falta está ligada a la realización o frustración de aquellos. Además, nuestros objetivos significativos pueden frustrarse por obra de nuestros deseos, y cuando estos están sobre todo basados en una apreciación errónea, no los consideramos como realmente nuestros y los vivimos como impedimentos. En consecuencia, la libertad de un hombre puede ser restringida tanto por obstáculos externos como por obstáculos motivacionales internos” (278)

(Algú que actua per despit, no serà més lliure si elimina els obstacles externs que l’impedeixin actuar d’aquesta manera. L’home que és víctima d’impediments interns no es lliure. Tampoc ho és que forja el seus objectius i aspiracions en la confusió, la il·lusió i una perspectiva distorsionada).

La visió negativa sumaria de la llibertat (la de Hobbes) es insostenible. La llibertat no pot ser mera absència d’obstacles externs, perquè hi ha barreres internes. I aquestes no es poden limitar a les que el subjecte identifica com a tals (no pot ser àrbitre de si mateix), pot estar profundament equivocat. Altres, diferents d’un mateix, poden saber més sobre la pròpia llibertat.

[Potser els que són mares i pares ho viuen així d’una manera molt directa. També els mestres i professors. O la gent que té “sofrosine”. Ai, no és una qüestió fàcil de dirimir!]

Definició Tayloriana de llibertat: “… la capacitat de reconèixer adequadament els meus objectius més importants i de superar o com a mínim neutralitzar els impediments motivacionals” (280). Cal una veritable autocomprensió per ser realment o plenament lliure.

(Hem donat el pas a una concepció de la llibertat que implica l’aptitud per acomplir els propis objectius. Ara cal saber si també es precís donar el següent pas i adoptar una concepció de llibertat que només es consideri realitzable dins d’una forma determinada de societat i si això compromet a justificar el excessos de l’opressió totalitària en nom de la llibertat (281)

 

Taylor, Ch. (2005) La libertad de los modernos. Buenos Aires: Amorrortu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s