Com s’organitzen les multituds? (11S-2014. Més d’un milió i mig de catalans dibuixen una senyera)

Quan més d’un milió de persones duen a terme una acció conjunta, podem parlar en singular? Podem parlar d’una sola acció duta a terme pel conjunt de la gent? Com tanta gent pot fer una sola cosa, conjuntament, i amb un –o en un- mateix sentit? Com tanta gent pot fer una acció conjunta i de forma organitzada?

Per poder interpretar què va passar l’11 de setembre a Barcelona –i com és possible que passi quelcom d’aquest estil i magnitud- cal tenir presents moltes dimensions i encara més matisos, com sempre en aquests temes. Tracto d’aportar algunes reflexions, poques entre les moltes possibles, per mirar d’entendre una mica més què va passar dijous passat (l’11 de setembre); o millor, quina mena de substància ho va fer possible.

No vull recollir les explicacions polítiques –ni sociològiques- de per què els catalans, alguns, de ben segur la majoria, demanen poder anar a les urnes el dia 9 de novembre (decidits molts a reclamar un Estat català independent). No, no vull referir-me a aquestes qüestions que els historiadors, els mitjans de comunicació i una munió infinita de comentaristes de tota mena, s’estan encarregant de narrar i d’interpretar. El que vull fer és referir-me a com és possible que més d’un milió de persones, s’organitzin per fer UNA acció conjunta i que aquesta tingui sentit i significat compartit.

És obvi que per a què la V s’arribés a formar, van caler centenars de milers d’individus duent a terme accions particulars que van confluir en un espai i temps, seguint unes directrius (les de l’organització oficial) i normes més o menys ben definides. Va caler, doncs, coordinar en un espai i temps, centenars de milers d’accions individuals. Si fos només això, podríem dir que la gent s’organitza coordinant les seves accions de forma espai temporal seguin directrius. Així entès, el resultat és confluència segons un pla i un sentit preestablert.

Aparentment, en aquest cas, l’explicació sembla prou clara i senzilla. L’ANC i Òmnium, per exemple, en pensen una de grossa –i espectacular-; passen el missatge a la gent (una mena de consigna o idea que s’estén i comparteix), i seguint les directrius que es donen, aquells que volen participen en l’acte el dia i hora previstos. D’aquesta manera podem explicar l’assistència a un partit de futbol (un comportament molt més interioritzat i normativitzat per la repetició), el fet de presentar-se al lloc de feina cada matí, o també anar a votar el dia que així s’ha establert. Miraculosament, però seguint aquests principis, milions de persones circulen cada dia per les carreteres, o agafen els trens, sense que les infraccions i el caos (si exceptuem les excepcions, clar està) siguin la norma.

Aquest “ideal” explicatiu del comportament de la gent, de les multituds, és el que voldrien signar molts sociòlegs i politòlegs –i alguns s’esforcen per fer-ho-. Les enquestes es fonamenten en aquesta possibilitat de previsió. No obstant, s’equivoquen sovint i hi ha ocasions en què la gent s’ajunta (o es comporta d’una manera difícilment previsible) per dur a terme accions que eren totalment impensables o imprevisibles i no previstes. Hi ha UN resultat (o més d’un) que s’escapa o està per sobre de la suma de les intencions o voluntats conjuntes. Per exemple, la manera com s’han utilitzats algunes potencialitats de la comunicació electrònica (SMS, xarxes socials, webs per trobar relacions, etc.) que no es podien preveure a partir de les potencialitats del mitjà, els moviments anti… hipoteca (o altres), les xarxes de solidaritat i ajuda en situacions d’emergència, o els motins davant situacions que es viuen com injustes, etc., etc. No sempre les conseqüències són lloables, és cert. Però, per norma general, i històricament, és més sorprenent la capacitat de la gent per organitzar-se i donar lloc a situacions noves i sorprenents, que per ser punitiva o destructiva.

El 11S passat, com he dit, s’ajusta més a una explicació racional (des de l’individualisme metodològic que considera el tot com el resultat de la suma de les parts, però no més, ni diferent) que a la sorprenent capacitat d’autoorganització i de creació que poden tenir els col·lectius de persones. Però, tot i així, el substrat és l’imponent “poder” de la gent, del poble, de les masses o com es vulgui dir. Per entendre aquesta capacitat o poder, cal una explicació que implica certa reflexió filosòfica.

Fa més de trenta anys, llegia amb delit i sorpresa, perquè el meu estat de formació així m’ho permetia, com l’Agustín García Calvo parlava de la veu del “poble” que es podia sentir si deixaven que en el nostre pensament i raonament es manifestés “allò que parla”, més que no pas les Idees personals, i particulars (i plenes d’interessos personals, els del Capital i els de Déu) de qui parla. Una mena de sentit comú, substrat d’allò que se’ns dóna quan aprenem a parlar i a ser persona i que, per tant, forma part de nosaltres i és anterior i previ als desigs personals, individuals (i a la nostra capacitat d’analitzar-los i quantificar-los). El “poble” està en tots si sabem escoltar-lo i, si el deixem parlar, es fa present en els raonaments no instrumentalitzats, en els costums (que no en la Història), en la comunitat (que no en els individus). M’ha costat anys interpretar i entendre bé aquesta idea.

És evident que, quan un ciutadà català llegia les instruccions (les regles) per anar a formar la V el 11S, tenia una comprensió molt més gran del que significava i envoltava a aquelles normes per fer la V que les que podria tenir un individu malai o xinès o ugandès en cas d’haver ensopegat amb la web de l’ANC ben traduïda pel Google. “Seguir una norma”, en aquest cas “com/què fer per participar en la V”, implica, com magistralment ens va ensenyar Wittgenstein (Investigacions filosòfiques), molt més que saber llegir i entendre l’enunciat de les instruccions. Aplicar normes i regles no és, com si fóssim una computadora, desxifrar una informació, sinó que implica actuar en un món molt complex i, sovint, en situacions noves i imprevistes. Es tracta d’una pràctica social. En altres entrades anteriors he parlat de Taylor i m’he referit també als horitzons de significat previs a la comprensió d’una paraula. En bona mesura ho podríem posar en relació amb el concepte de “poble” de l’AGC. Entendre una llengua, comportar-se correctament en un determinat món, implica tenir un coneixement previ/predonat dels sentits i significats (del món i de les accions humanes) en aquest context particular. El nostre món.

Anem, però, una mica més enllà. No només en el llenguatge (en les paraules i en els conceptes) aprenem el significat del món i de les accions. Quan un nen (un “nouvingut”) s’incorpora en un món (que sempre està acabat) no només l’adquisició (fonamental, sí) del llenguatge és important per aprendre, sinó, encara més, crec jo, l’exemple que els altres significatius li donen amb les seves accions (i també paraules). Quan una mare, posem per cas, dóna una instrucció, una ordre, o demana al seu fill que faci alguna acció i que la faci de determinada manera, el nen o la nena no només entén les paraules que li està dient la mare, sinó que té un aprenentatge previ fonamentat en com ho han fet els seus pares o els seus germans. Moltes de les coses que sabem, dels comportaments que tenim, de les emocions que sentim, dels pensaments que ens “venen” al cap, mai no ens els han explicitat, però els hem après (no surten de dins espontàniament, ni molt menys/ni de bon tros), els entenem i sense poder-los comparar amb els dels altres (perquè estan com amagats dins una caixeta que ningú més que un mateix pot “veure”) sabem que són el mateix que els altres senten, fan, o pensen.

En aquest sentit, participar en la V de la Diada, és molt més que seguir unes instruccions i coincidir en un dia i hora, vestit amb samarreta groga o vermella, en un lloc determinat. No estic dient que aquest fet es pugui interpretar, com fan polítics i diaris, de moltes maneres –que potser sigui així-, sinó que per a què la gent, el poble, la comunitat, la multitud… o com li vulgueu dir, puguin trobar-se en aquest fet i que sigui d’alguna manera compartit, cal, entre moltes més coses (clar està), que hi hagi un substrat comú que no pot ser (o no pot ser-ho fàcilment) explicitat en paraules. I sovint té a veure en “fer” i “saber fer” com els que t’han precedit o t’envolten.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s