Fantasies d’amor: “A l’altra banda del vidre” (per F. Núñez Mosteo)

L’Esteve vivia reclòs a casa dels pares, en el poble on havia nascut, un poble no gaire gran, d’uns cinc mil habitants, on tenia els amics de tota la vida, amb els quals no compartia gaires afeccions ni mantenia una relació fluïda. Així doncs, la gran majoria de les nits, caps de setmana inclosos, se’ls passava al poble, avorrit, sense saber, sense voler, sense poder fer altra cosa que rondar els bars on era possible fer petar la xerrada o beure uns gintònics. La ronda, de quinze a vint minuts de durada, sovint no solia tenir èxit. Es tancava a casa i es consolava de la petita decepció amb el ferm propòsit d’una nit de treball i estudi: intentava treure endavant una tesi doctoral sobre les àmfores romanes per trobar sortida a la milionària i blindada oficina bancària on treballava. A la decepció seguia el fracàs i la seva corcada voluntat no resistia la sempre seductora idea de defugir del món amb la seguretat que al despertar l’endemà al matí, d’hora, gairebé a l’alba, els ànims serien excel·lents. Per què, doncs, suportar una soledat que per la nit se li enganxava al cos com una boira espessa? A l’Esteve li agradava pensar que els seus ritmes biològics, que el seu tarannà i el seu bon ànim queien, amb el sol, en arribar la nit i ressorgien quan el sol tornava.

En veritat, allò que enyorava aquelles nits de frustrats encontres i d’impossible treball era un amant, algú a qui penetrar amb el desig fins l’epicentre de la seva ànima. L’Esteve no ho ignorava, sabia el motiu del mal que l’afligia i recordava amb melangia impossible aquells somriures, aquelles mirades indesxifrables, aquells éssers de vegades tan bonics que se li acostaven per dotzenes a diari per lliurar-li o demanar-li diners a canvi de variar en una llibreta que tots miraven i guardaven amb cura, unes no menys irreals xifres que els seus somnis. I a tots ells, inexorablement, els veia allunyar-se darrera els vidres blindats de la seva presó. De vegades l’oprimia el deler d’agafar la mà que a l’altra banda del vidre li acostava uns bitllets, però el seu aïllament era tan perfecte que només els bitllets podien travessar-lo gràcies a un calaix giratori.

El maneig constant del diner, l’assídua visita dels seus encisadors propietaris i la seva fosca soledat d’espessa boira, feta de poble i vidres blindats, el portà a concebre la possibilitat de canviar amb diners la solitud d’una nit per una bella amant. No calia cap mena d’experiència per a adonar-se de la diferència entre una situació obtinguda amb diners i les fantasies forjades rere el vidre, però, de fet, succeïa que només els diners podien creuar la barrera entre la realitat i el somieig. Decidí que supliria amb decisió allò que l’atzar li negava com a gràcia. Una pràctica ancestral se li revelava tan nova, com ignorat el camí per accedir-hi; tan senzilla, com imprevisibles les seves conseqüències.

Ràpidament va comprovar que, com en tots els tràngols de la vida, és imprescindible alguna mena d’experiència, encara que sigui aliena, per sortir-se’n airós. En el projecte de l’Esteve tot coneixement es limitava als anuncis dels diaris i a un contacte visual amb prostitutes de barris de mala anomenada, aptes tan sols per apaivagar un desig molt més gastat que el seu. O al menys així ho creia l’Esteve des de la gran expectativa suscitada per aquella decisió. Com que era possible escollir, l’elecció es portaria a terme de forma escrupolosa i havia d’ésser encertada: per una vegada que llogava l’amor volia fer-ho en la seva millor aparença i per tant no escatimaria els diners si així era necessari.

Tot estava mentalment preparat; ara s’havia d’actuar amb meticulositat per no pagar la precipitació amb el fracàs. Una sola seria l’elecció i no podia equivocar-se. Però un dubte li sobrevenia: què havia d’escollir tan acuradament? L’amant dels seus somnis, la Diòtima capaç d’obrir les portes de les seves fantasies eròtiques; al cap i a la fi un qualsevol d’aquells éssers quasi perfectes que sovint veia a l’altre costat de l’espès vidre de la seva sucursal bancària. Era suficient comprar un cos formós? Sí, hauria de ser-ho. Sempre que el desig l’oprimia i l’agitava, no era més que una prestància física, i de vegades de paper o cel·luloide, la que en tan llastimosa situació el col·locava. Per què dubtar ara quan anava a enfrontar-se cos a cos amb els espectres de la seva fantasia? De què tenia por, si pagant ell podia ser l’artífex del seu somni? Aquesta vegada i gràcies als diners -quina ironia- fet real.

Disposat a conquerir el seu objectiu va travessar el vidre i sortí al carrer, no hi havia un altre remei si amb absolut anonimat volia tenir possibilitat d’elecció. Calia transitar la zona on segons la seva informació podia trobar la dona més propera a l’ideal que la seva vel·leïtat havia creat. N’hi havia prou amb passejar sense necessitat de dissimular massa el seu propòsit, a ningú més que a ell li produïa tanta recança: a l’altra banda del vidre se sentia vulnerable.

Caminava per carrers desconeguts, les llums de la ciutat esborraven la nit, l’esbojarrat trànsit induïa a l’acció, començava a sentir-se a gust; el sentiment de l’Esteve era un combinat nou per ell fet de repugnància i curiositat envers els homes que com ell buscaven una dona que cedís el seu cos i fingís amor a canvi de diners, compassió i desig per aquelles dones d’innocent cara i mirada insinuant. La màxima que havia de guiar la seva elecció començava a esvair-se en la consciència, l’aire fresc de la nit tenyit de femenins olors actuava com un narcòtic en l’Esteve, i se sentia abatut, descoratjat davant del que sempre se li havia mostrat com la inassolible bellesa dels estranys que viuen a l’altra banda del vidre. Inflava el pit, s’emborratxava d’aquell perfum feréstec que obria en el seu cor la ferida de l’amor i indomable brollava la sang a gavadals i bombava el desig. Caminava una i altra vegada pels mateixos carrers, cec a tot el que no fos el carmí d’uns llavis prominents que demanaven ser besats, de sinuosos pits que l’arrossegaven a enfonsar-se en ells, de cames de vellut on descobrir l’abisme del cos.

L’Esteve no podia oblidar la facilitat amb què el caixer automàtic havia vomitat la quantitat de diners teclejada, i ara, de sobte, es preguntava si amb la mateixa facilitat podria trobar allò que buscava; per començar no sabia quines tecles calia tocar.

Com el seu metòdic i incoherent transitar per els mateixos carrers no enganyà ni a la més inexperta de les que allà es concentraven amb ànim molt més mercantil que el què el propi Esteve hauria desitjat per si mateix, aviat una dona de frondosa cabellera pèl-roja li sortí a l’encontre i li suggerí prendre una copa. Com el raig obrint-se pas en mig de la tempesta va tornar a tenir l’Esteve la claredat del seu propòsit, la fermesa del seu ànim, però alhora també havia quedat segellat el negoci d’amor que el rondava. El somni prenia forma, era ja una dona amb nom propi, Sara, li va dir que era el seu nom. No aparentava tenir més de vint-i-pocs anys, els llavis, molt pintats, destacaven en la seva cara de nina entremaliada; les moltes pigues, el nas menut, els ulls foscos i el cabell perfectament esbullat, donaven al conjunt una aparença d’ingenuïtat que assaltava amb violència, quasi dolorosament, la consciència de l’Esteve, qui volia veure en aquella dona la prostituta que es compra amb diners. En el curt trajecte al bar (on només entrar se sabia que estava pensat per aquella mena d’encontres) l’Esteve pogué observar, dissimuladament, el cos de Sara que en breu havia d’ésser seu. Se sentí un xic decebut en adonar-se que la seva figura no era prou “femenina”: per sobre de tot li faltava pit i li sobrava cintura. Cap tracte no l’unia a aquesta dona -pensava l’Esteve-, només mitjançava entre ells el suggeriment de prendre una copa i, a més, aquell suggeriment havia sortit d’aquells llavis provocativament pintats i no era, ni de lluny, el resultat d’una metòdica i escrupolosa elecció.

Malgrat tot era arrossegat cap a la taula poc il·luminada i massa estreta per a no sentir-se agredit, endogalat per aquella dona. Se sentia ridícul, avergonyit. Asseguts un al costat de l’altre mirava a tot arreu i se sabia sense forces per afrontar a tan sols una distància de cinquanta centímetres els ulls negres de Sara. Es considerava, a més, en l’obligació d’establir conversa, però li fallava el guió fins i tot en el més simple de la trama.

-No t’havia vist mai per aquí –afirmà la Sara amb seguretat.

-Si, és cert, és la primera vegada que vinc -xiuxiuejà l’Esteve, i immediatament se n’adonà que més semblava una confessió que una resposta, i sentí com la sang li pujava a la cara i la ràbia reforçà la resposta.

-Encara no m’has dit com et dius –inquirí la Sara.

-Esteve -i novament la ràbia es tornà contra si mateix, no era aquest el nom que havia planejat per l’ocasió.

-I a què et dediques, si no és indiscreció -va seguir interrogant la Sara, intentant trobar sortida a una situació fins i tot per a ella enutjosa, perquè no era aquest el tipus de client al que estava acostumada.

-Treballo en una… oficina. Porto la comptabilitat; és bastant avorrit, saps? I tu, què fas?

Com una pedrada inesperada va perdre l’Esteve el control dels seus sentits, es va trobar com immobilitzat en mig d’un abisme fosc. Maleït sigui! -pensà- per què havia caigut de manera tan estúpida en la trampa de la pregunta fàcil, com podia ser tan ingenu, tan…

-És fàcil encertar-ho -li va respondre la Sara sense aparent torbació-: em vaig al llit per diners amb qui m’ho demana i m’agrada. No tothom ho pot fer això.

L’Esteve va veure la solució al jeroglífic.

-I… per quants diners?

-Per quants diners què -va preguntar la Sara amb un somriure que estabornia l’Esteve i amb una ingenuïtat que tots dos sabien falsa.

-…fas l’amor amb qui t’ho demana… i t’agrada -puntualitzà l’Esteve.

-Això depèn de qui m’ho demana i de com m’agrada –li va dir tot rient.

-I si t’ho demano jo -mormolà l’Esteve i sentí com si algun engranatge es deslligués en la seva ànima; per fi havia arribat al final, havia teclejat -així ho creia- totes les tecles; calia, només, que els mecanismes funcionessin correctament.

-Quan m’ho demanis, ja veurem. Dependrà de la segona part.

L’Esteve se sentí com un cadellet indefens en mans d’un amo cruel, que l’obliga a seure o a aixecar les potetes abans de donar-li la menja desitjada. El curs dels esdeveniments era ben diferent a com semblava necessari, la coqueteria d’aquella dona subvertia l’ordre de les coses. L’Esteve lluitava per no ensorrar-se en la seva seducció i per veure-la com el que havia de seguir essent: una prostituta. A la butxaca guardava els diners i eren un poder suficient per comprar el que pretenia.

-Bé- va dir la Sara interrompent el curs dels pensaments de l’Esteve- com sigui que no et decideixes a demanar-me que ens n’anem al llit, et faré jo una oferta: si pagues la consumició, l’habitació i em dons la meitat del que portis a sobre, passarem la nit junts i follarem tantes vegades com vulguis… o puguis -afegí amb una mica de sorna.

Per una nit la soledat fou compartida. L’endemà, l’Esteve tornà a desitjar aquells cossos amb els quals només podia intercanviar diners i xifres a través del gruixut vidre blindat de la seva oficina.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s