“Lletra” de Miquel Martí i Pol

In memoriam, a deu anys de la seva mort.

LLETRA
Ara que estic ben sol i és nit a fora
t’escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d’ençà que vam deixar-nos,
que els arbres moren lentamente, com sempre,
i el riu segueix el curs de cada dia.
T’escric del poble estant i em creixen líquens
a les mans i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure’m!
Tot el temps em transcorre entre la nossa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu que se m’allunya.


Ara tot és solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que ho jugo tot a una paraula.
Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres, que diries
que hem nascut altra volta. Jo podria
poblar aquest gran silenci de presències
i, a poc a poc, esdevenir-ne el centre;
podria dir-te coses més concretes
per convertir la solitud en sorra
i arrelar-hi potser, però aleshores
un vent de sal em malmetria els llavis
i estimo massa l’oci de parlar-te.
Vet aquí, doncs: t’escric i és nit a fora.

¿Què més podria fer per apressar-te
si el temps ja no pot res contra l’espera
de tu que m’hi imposat, si no m’arriba
cap remor de la nit i estic immòbil
perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre’t?
Cada paraula és una mà que s’obre
per rebre una altra mà. Sóc tot paraules
i em dono tot perquè l’esforç de créixer
ja no em taca la pell ni em desconcerta.

Tot això ho sé d’ençà que cada cosa
se’m fa present, insòlita i precisa,
si tanco els ulls, d’ençà que em martelleja
l’enyor com un malson i visc tothora
voltat de mi mateix. HI ha dies -creu-me-
que em refuso a pensar-te. No et voldria
separar del silenci ni sotmetret’t
a la mesura del desig, i en canvi
te’m mostres tan concreta que no sembla
sinó que tinc la sang plena de vidres.

Ara t’escric, ja veus!, només per dir-te
que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que compartim, i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.

Miquel Martí i Pol, Ell llarg Viatge. Obra poètica II. Barcelona: Llibres del Mall, 1977.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s