La promesa i el perdó front a la volubilitat de les emocions

Codificant una entrevista, llegia com l’entrevistat explicava la no conveniència i la impossibilitat d’una relació que mantenia. Des de la perspectiva que li atorgava el passat sabia com de correcte havia estat el seu judici, però reconeixia que en aquell moment, quan hi estava immergit i les emocions el lligaven a la relació, cada cop que aquesta persona “inconvenient” el trucava, quedaven abolides les seves més fermes conviccions i decisions. S’esmicolaven.

Si algú no ha estat mai arrossegat per les circumstàncies, com solem dir, que llanci la primera pedra i acusi al nostre entrevistat de dèbil moral, d’inconseqüent, de deixar-se endur per les emocions o de ser guanyat pel moment. Tanmateix, tots els humans ens hem fet propòsits i hem pres decisions sobre com voldríem que fos el futur de la nostra acció (deixar de…; canviar en això o allò…; practicar més…, ser més d’aquesta manera…, no tornar a…; etc.) i, més tard, un fet puntual, una circumstància ens ha fet caducar les intencions, incomplir les promeses o, fins i tot, reformular els més ferms propòsits. La força ineludible del moment. Dubto si es tracta d’una condició antropològica o més aviat d’una característica pròpia de la modernitat, una mena de conseqüències en la consciència de processos socials.

No vull negar que aquesta pugui ser humana condició. Fins i tot podem reverenciar la “impermanència” del món, i acceptar amb un somriure el que hi ha. “Be water”, com la publicitat va posar de moda; adaptar-se a l’esdevenir, no resistir-se al destí o a la providència. Sí, segurament hi ha saviesa en aquest consell o veredicte, però crec que la grandesa de la vida humana, de la insignificant vida humana, està en la capacitat de fer front a la contingència (també podríem dir indiferència) del món. És un fet innegable que són febles les nostres àncores en el món, que són variables les emocions i els estats d’ànim i que poden ser molt poc fermes les nostres decisions. Sovint petits atzars, inevitablement, ens afecten profundament, governen les nostres vides. No és massa el que tenim per fer-hi front.
M’inclino a pensar que està a l’abast de poques persones,  individus, la capacitat de trencar el curs del passat amb el perdó i de fer front amb la promesa a la “caòtica inseguretat del futur”. H. Arendt, que té les més suggeridores, profundes i sabies reflexions que conec sobre el poder del perdó i la promesa, afirma que només en aquesta capacitat humana de l’acció (de comprometre l’acció cap al futur i cap al passat) rau la possibilitat del miracle. I no sembla que això estigui a l’abast de la nostra voluntat.

Sovint, deixar-se endur per les emocions, anar allà on el cor et porti, té el poder de tornar-nos com l’aigua, de permetren’s seguir el curs… de les determinacions. Aquesta és la saviesa dels estoics. I no podem negar, certament, que el nostre magma emocional  s’adhereix a les persones i a les coses que ens envolten dotant-les d’un valor i significat especial, diferenciant-les de la resta del món que, segons com, ens pot resultar molt i molt indiferent. Aquest és bona part del valor de les emocions . [Sempre m’he imaginat la líbido freudiana o el complex emocional i sentimental com un flux viscós, més o menys viscos segons les persones, en constant canvi i moviment]

No obstant això, i a què també hi ha un control i una capacitat per modelar les emocions (Erich Fromm parla de caràcter emocional), no hem d’ignorar que les emocions – com una força que ens surt de dins i ens arrossega-  ens lliguen al present, ens empresonen a la immanència del món (per més que això pugui semblar una contradictio in terminis). El dolor pel mal patit o el mal pel dolor sofert (de vegades no és fàcil distingir) pot ser enorme, insalvable?, i condiciona i lliga allò que som capaços de sentir en el moment present. Ningú no pot garantir que demà sentirà el mateix que avui, o fins i tot que serà el mateix que és avui.

Només qui té el poder de fer miracles, és a dir, l’acció humana com acció col·lectiva (acció política i no pas -o difícilment- acció individual) pot fer front a l’obertura del futur. La promesa -que també pot ser personal- ens ajuda a reduir la complexitat del món, disminueix el risc d’errar les nostres decisions i també ens permet preveure el que serà significatiu i valuós (ens emocionarà o estarà recobert de les nostres emocions).

Ignoro si una bona educació pot forjar el caràcter, la possibilitat de, sense tenir un destí i abandonats a la llibertat, poder prendre el rumb en mig d’un món rutilant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s