Per què no sabem gestionar bé el temps? (per F. Núñez)

[Aquest article va ser publicat el 2003 a la revista Idees. La reflexió encara té actualitat.]

Si mirem de “desfer” la pregunta Per què no sabem gestionar bé el temps? en alguns dels molts interrogants que amaga ens serà més fàcil proposar una resposta. Preguntem-nos què hi ha darrere. La pregunta dóna per descomptat que hi ha unes causes que ens han fet perdre les habilitats o els coneixements necessaris per fer un ús correcte del temps, o que aquesta capacitat no l’hem tingut mai. És a dir, la pregunta suposa que per alguna raó el comú dels ciutadans de Catalunya tenim problemes per aplicar un criteri d’eficiència que ens permeti fer un bon ús del temps. Més encara, ens convida a tots, com a propietaris d’un temps que hem de gestionar de manera adequada, a conèixer les normes de l’economia horària per tal de no malgastar el temps. Dit altrament: Quines circumstàncies o deficiències personals o socials ens fan ineptes per treure un bon profit del temps?

Hem dit sovint en aquestes pàgines, i no ens cansem de repetir-ho, que qui pregunta, ja respon. Les preguntes amaguen bona part de la resposta, o ens remeten a un determinat àmbit d’experiència i compressió del qual difícilment ens podem desfer si no és desarticulant la pregunta i formulant una de nova. Dissoldre un interrogant no és respondre la pregunta que formula, sinó mostrar com està fet, quin és el problema que planteja i per a qui és un problema. Una pregunta és més la construcció d’una realitat problemàtica que no pas la constatació d’un fet.

Preguntar-nos Per què no sabem gestionar bé el temps amaga alguna cosa més que la constatació empírica d’un fet: el fet que una bona part de la gent que viu en una ciutat, però no només la gent que viu en una ciutat, no té prou temps, i que per més que s’afanyi a fer tot el que ha de fer i voldria fer no arriba a temps, o que el temps no dóna per més. Hores, dies i anys, passen volant.

Darrere d’aquesta percepció hi ha una experiència del temps molt concreta, àmpliament difosa i compartida per gairebé tothom: el temps com quelcom que es posseeix, un quantum o un “valor” del qual cada individu en fa un ús personal i que pot distribuir i gestionar, segons les seves necessitats o conveniències. És el meu temps. A més, aquesta quantitat de temps de la qual som propietaris, com dels diners que tenim, es pot fer servir de moltes maneres, bé o malament, i també com els diners, es pot gastar o malgastar, estalviar o invertir, perdre o guanyar, aprofitar, recuperar, compartir o repartir. Ras i curt, aquesta comprensió del temps –l’experiència que tenim del temps– com una quantitat que, com els diners, podem fer servir per gairebé qualsevol cosa, implica un comportament davant del temps semblant al d’un gestor respecte dels béns que administra. Si el temps és d’aquesta naturalesa, cal que nosaltres, propietaris del nostre temps, ens comportem com persones que saben gestionar (bé) el temps, és a dir, tenint cura d’aquest bé preuat per tal d’obtenir-ne uns resultats beneficiosos de l’ús que en fem.

La metàfora “el temps és or” (time is money), com Max Weber (1984) va mostrar, forma part inseparable de l’esperit del capitalisme, que també és part de l’esperit del nostre temps. Temps que, com els diners, es pot dedicar a infinitat d’activitats diferents perquè és bescanviable per una o per altra acció en funció de la decisió en què un individu decideixi invertir-lo (o, com hem dit, gastar-lo, fer-lo servir, utilitzar-lo, malbaratar-lo, aprofitar-lo, etc.). Ens comportem amb el temps com si es tractés d’un valor de possessió personal i l’utilitzem amb la racionalitat (econòmica) que subordina els mitjans als fins per tal d’obtenir el màxim profit en les inversions que fem d’aquest valor.

Ressaltem –i insistim en– la superposició del camp semàntic de les paraules amb les quals ens referim indistintament al temps o al diner. Aquesta “superposició” no només ens permet una comprensió i una ubicació del temps dins d’un camp d’experiència, alhora que n’amaga altres possibles, també facilita unes determinades accions, alhora que en dificulta d’altres. Per exemple, no es comportarà de la mateixa manera un empresari que actuï segons la màxima que li diu que el temps és valuós perquè de la seva gestió en depenen els beneficis (el profit) que pot obtenir al llarg de la seva vida, que el devot que fa uns segles llegia en el crespó que portaven alguns esquelets que ballaven la dansa de la mort “Lo temps és breu”, i en aquesta espurna d’infinit es jugava la pau eterna.

En la nostra experiència actual del temps (perquè l’experiència del temps també és temporal i històrica), en tant que individus autònoms i lliures, el temps és, com hem dit, una propietat personal que cadascú fa servir segons li sembla. Vint-i-quatre fitxes al dia, permeteu-nos la metàfora, per gastar com es vulgui. És clar que, com passa en la borsa, no totes les fitxes tenen el mateix valor, sinó que varia en funció de la posició social, o del sexe, per exemple, dels seus propietaris. A més, fent una analogia marxista, podríem dir que cada hora de temps, en tant que temps de vida té un valor que no és intercanviable amb una altra hora de vida (valor d’ús en Marx (1984)), però en tant que hora invertida en alguna activitat social és bescanviable per qualsevol altra activitat (el que Marx anomena valor de canvi), però llavors el seu valor ja no és el mateix entre una hora o una altra.

En aquesta direcció suggerim l’interès que tindria esbrinar alguna cosa més sobre l’economia (moderna) del temps, de les seves lleis de circulació i acumulació o de les formes de propietat i d’intercanvi. La pregunta Per què no sabem gestionar bé el temps? ens fa pensar en les desiguals necessitats d’aquesta gestió, en les desiguals habilitats per la gestió i en diferents llindars entre la bona i la mala gestió del temps. Qui té problemes amb la gestió del temps? Tothom que té problemes en la gestió del temps està en la mateixa posició per afrontar-los? És igual el temps dels homes i de les dones? En funció de què –o de qui i de quins models– decidim quina és la bona –o la mala– manera de gestionar el temps? Què passa quan el deixem passar?

Des de l’experiència quotidiana del temps de les persones que vivim en un món cada cop més urbanitzat, i que prou sabem que, si no controlem bé el rellotge, no entrarem a temps a la feina, perdrem el tren o no arribarem a recollir a la filla quan ella surti del col·legi, no és necessari dur a terme una gran reflexió sobre la naturalesa del temps. No cal ser filòsof per tenir una experiència filosòfica del temps: com Sant Agustí, quan no ens pregunten què és el temps, ho sabem; quan ens ho pregunten, no ho sabem. De fet, tots vivim pendents del rellotge encara que no estigui massa clar (ni és necessari que ho estigui) què és allò que mesuren els rellotges i que no es percep per cap dels sentits. Tampoc cal ser coneixedors de les regles de la bona gestió del temps, ni conscients tan sols que sovint fem amb el “nostre” temps com el gestor amb els béns que li són confiats.

El que sí que sabem gràcies als rellotges és que una jornada de treball dura vuit hores, que l’eclipsi de lluna ha durat 7 minuts o que, caminant a bon pas, trigaré 14 minuts a arribar al metro. Els rellotges –diu Norbert Elias (1989)– són aparells sotmesos a una norma social que discorre segons una pauta sempre igual que es repeteix, cada hora, cada minut, per exemple. El rellotge, el portem o no enganxat al canell, serveix als individus com a mitjà per orientar-se en la successió dels processos socials i naturals en els quals es troben immergits. Les conseqüències pràctiques d’aquest coneixement són fonament de la vida social

Qualsevol ciutadà mitjà es troba immers en multitud de processos socials al llarg del dia, amb els seus ritmes, els seus espais, de vegades coordinats, de vegades separats, de vegades, fins i tot, en contradicció els uns amb els altres. Cada un d’aquests processos dels quals formem part (som una part) exigeix uns ritmes d’acció i de coordinació amb els altres implicats, siguin individus o siguin màquines. El resultat és ben sovint un conflicte d’horaris que cadascú viu com seu. Bona part del “problema” en la gestió del temps, que vivim com un problema personal tot i tractar-se d’una realitat social que ens sobrepassa (perquè hi ha problemes socials que es viuen individualment!), és conseqüència de la immersió en diversos processos socials i naturals que tenen lloc al mateix temps o successivament, encavalcant-se, amb exigències i ritmes diversos.

Un estudi recent sobre la conciliació d’horaris dirigit per Salvador Cardús (2003), que es centra en tres dels processos més importants –família, escola i treball– en què els individus moderns entren en conflicte, ens dóna les pistes de quin és el cor del problema.

A cada espai o “camp de joc” hi regeixen unes lògiques socials, unes regles, uns principis diversos i sovint independents o fins i tot contraposats. Aquesta contradicció de regles entre espais socials diversos, són viscudes de manera contradictòria en l’experiència individual que es desenvolupa simultàniament en tots aquests espais. Així, un mateix individu, com a pare de família, pot ser que aspiri a arribar a casa a les cinc de la tarda. Però com a consumidor, espera trobar comerços oberts fins a les nou del vespre, atesos també per pares de família. I, com a encarregat d’una secció en un taller, sap que la seva promoció passa per no escatimar hores a la feina i no plegar abans de les nou de la nit… Així, cada àmbit és relativament autònom, encara que la seva autonomia sol col·lidir amb la dels altres. A més, i cal no oblidar-ho, en aquestes col·lisions es produeix desigualtat social (Cardús, 2003)

Per una banda, experimentem el temps com una propietat personal que, en tant que individus autònoms, podem invertir segons les pròpies expectatives. Per altra banda, en tant que agents socials integrats en diferents processos (amb regles, ritmes i exigències ben diferents) que només són comparables per la mesura del rellotge, ens veiem sotmesos a les exigències d’àmbits ben diferents. El resultat és un conflicte d’interessos socials que es fa patent en la pròpia gestió del temps. Un problema –i sovint una angoixa personal– que té origen en l’heterogeneïtat dels diferents processos socials dels quals formem part.

Per més que encara reconeixem al déu Kronos la seva marxa inexorable i la cruel indiferència a l’hora d’arravatar-nos el temps, vivim convençuts de la propietat del temps de la nostra vida –com si d’una mercaderia es tractés– i de l’autonomia personal d’aquest temps i de l’ús que d’ell en podem fer.

Així doncs, el problema social, en tant que gestors, consisteix a saber invertir bé el nostre temps (per obtenir els beneficis personals, laborals o familiars desitjats) en els diferents (camps de) jocs en els quals participem de forma activa, amb més o menys protagonisme i amb interessos distints. El problema sociològic, però, és un altre. La pregunta que se’ns formulava Per què no sabem gestionar bé el temps? radiografiava amb ull expert un neguit temporal, el dels homes i dones del nostre temps. Quin és el temps del nostre temps? Aquesta és al cap i a la fi la pregunta que hem respost, tot mirant de mostrar alguns dels implícits, el donat per descomptat, de l’interrogant social per la “bona gestió del temps”. En definitiva, hem fet bona la màxima bíblica: “Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol” (Eclesiastès: 3, 1-8). Sens dubte, aquesta és la resposta a la pregunta: un temps per cada temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s